D eu fer uns quinze dies vaig rebre una invitació oficial de la Generalitat per acudir a un «acte públic de desgreuge al President Lluís Companys per part dels cònsols de França i Alemanya». No vaig dubtar-ho gens: hi assistiria. Em semblava un acte històric, esperat durant anys, i d'un valor simbòlic del tot inqüestionable. Un acte a través del qual dos grans estats europeus, Alemanya i França, els règims totalitaris dels quals tant havien tingut a veure amb la detenció i consegüent assassinat del nostre president –assassinat, no ho oblidem, pel simple fet de ser-ho– no tan sols venien a reparar amb el seu homenatge els vells greuges comesos, sinó que, a més, passaven la mà per la cara al govern espanyol, que, a hores d'ara, ni ha demanat encara cap perdó ni ha volgut anul·lar la farsa del procés que el condemnà. He de confessar que, tot i que la invitació era redactada amb tots els ets i uts d'un acte institucional, com pertocava, va estranyar-me, d'antuvi, que la invitació no vingués feta per l'actual president de la Generalitat, José Montilla, últim successor de l'anomenat «president màrtir», sinó pel vicepresident Carod-Rovira, el qual, tot sigui dit, féu un discurs rodó, emotiu, coratjós, certament memorable... Com era, però, que un acte tan significatiu no el convocava el mateix president de la Generalitat? Qüestions, potser... d'agenda? Segur que no: sempre es podia haver triat una altra data.

Sense cap president La sorpresa més gran, però, l'havia de tenir la mateixa nit de l'homenatge, en veure que a l'acte –concorregudíssim, amb dues sales del Palau de la Generalitat plenes de gom a gom– no hi eren ni l'actual president, José Montilla, ni cap dels dos expresidents feliçment vius, ni tampoc cap dels líders dels partits polítics catalans, llevat dels d'Esquerra Republicana. A què es devien aquestes greus absències? Per ventura, no se'ls havia convidat? Tampoc el president Montilla?

L'endemà, en un altre acte, aquests dos infatigables franctiradors de la lluita per la nostra dignitat col·lectiva que són Toni Strubell i Josep Cruanyes –que havien col·laborat inicialment i, com sempre, eficaçment en l'homenatge– ens van assegurar que, segons els constava, la vicepresidència de la Generalitat hi havia invitat tots els presidents, el d'ara i els d'abans, i també tots els líders dels partits democràtics. Si era així, doncs, com és que no hi anaren?

Perquè la majoria dels assistents, a la sortida, es feien justament preguntes com aquestes: per què un acte tan important, i amb la gentada que hi havia, no s'havia fet al Saló de Sant Jordi? Com és que no hi era present l'actual titular de la Presidència? Ni tampoc el president Maragall, ni tampoc el president Pujol, el qual justament feia anys que –en una iniciativa que l'honora– havia demanat al canceller alemany Helmut Kohl la celebració d'aquest acte de desgreuge? A ningú no se li acudí que aquestes absències, especialment la del president actual, no tan sols podien interpretar-se com un menyspreu a l'honor del seu sacrificat predecessor sinó que podien afectar la mateixa dignitat del càrrec que ara Montilla ocupa?

Un oblit injustificable Així mateix, em demano què deurien pensar els cònsols d'Alemanya i França, que generosament havien acceptat anar al Palau de la Generalitat a demanar perdó per un delicte que uns seus avantpassats que, d'altra banda, no tenien res a veure amb l'Alemanya i la França democràtica que ells ara representen, havien comès fa més de cinquanta anys? Com es deurien sentir, aquests bons diplomàtics, en veure que, mentre ells s'avenien a fer un paper tan noble com ingrat, ni l'actual successor d'aquell president que homenatjaven ni els seus immediats predecessors, ni els líders dels partits parlamentaris no eren presents a l'acte? Si no hagués estat per això que ara en diem tothora «la societat civil» –que aquesta sí que hi era, i ben representada– a molts, dilluns al vespre, ens hauria pogut semblar que el President Companys se'ns havia mort –ara d'oblit– per segona vegada.