En els moments finals de Sangre de mayo de José Luis Garci es reprodueix, com si fos un tableau vivant, Els afusellaments del 3 de maig, de Goya, mentre veiem unes mans –suposadament les del pintor– que aixequen testimoni de la barbàrie francesa com a document per a la història. Com si es tractés d'un remake de Gangs of New York, els cossos morts dels patriotes madrilenys donen pas a un seguit d'imatges del cinturó de ronda de Madrid, del seu metro, de la Puerta del Sol, de la Plaza de España, etc. Sembla com si amb això es volgués demostrar que la barbàrie del passat és sempre la llavor de la història del futur. Garci, però, no arriba al lirisme de la pel·lícula de Scorsese i, posats a fer comparacions, el final d'aquesta pel·lícula s'acosta més al de La conquista del Oeste, quan un seguit d'esplendorosos plans rodats amb cinerama recordaven que els pioners també van aixecar l'Amèrica del futur. Generalment, quan es parla de la relació entre el cinema i la política se sol posar l'esquerra sota sospita. A la vella tradició, els grans cineastes polítics europeus militaven al partit comunista i creien que el cinema podia intervenir en el desenvolupament de la societat. Poques vegades, però, es diu que els directors de dretes també poden fer cinema polític. A l'Estat espanyol, si haguéssim de trobar un cineasta proper als postulats del Partit Popular seria José Luis Garci. Si repassem els darrers títols de la seva filmografia –Asignatura pendiente i les primeres pel·lícules no compten, perquè eren properes al PCE–, veurem que sempre juga amb la nostàlgia del passat, la voluntat de ressuscitar els valors perduts i de trobar hipotètiques vies de reconciliació amb el franquisme. Sangre de mayo, però, va en una altra direcció, ja que es tracta de recordar que la història d'Espanya és sempre una gran tragèdia en la qual qui sempre perd és el poble. En el cinema de Garci no hi ha lluita de classes, ni conflictes entre pobres i rics: l'únic que compta són les tragèdies del poble. Per exemplificar aquesta tesi, no hi ha res millor que recordar els fets del 2 de maig de 1808, que van donar lloc a la guerra contra els francesos. El recordatori, però, s'emmarca dins d'una commemoració en què la Comunitat de Madrid, presidida per Esperanza Aguirre, hi ha jugat una carta determinant. Els madrilenys volien fer fora els francesos, però en fer-ho perpetuaven l'absolutisme. Garci beneeix l'acció, ja que més enllà de l'error històric, hi ha la gesta heroica.

Garci parteix de Galdós, però es troba amb el problema que no pot convertir la seva Sangre de mayo en una nova versió d'Agustina de Aragón, de Juan de Orduña. Ha de buscar un to que li permeti mostrar un catàleg de l'època en què els afrancesats disfrutaven amb El sí de las niñas, de Moratín, mentre els patriotes aclamaven el retorn de Ferran VII després de l'anomenat motí d'Aranjuez que va fer fora Godoy. Garci vol construir un fresc èpic, que té com a protagonista un pobre noi sense personalitat, que passa per la cort d'El Escorial i veu com els mamelucs carreguen contra el poble de Madrid. El noi és incapaç de prendre consciència i quan al final vulgui convertir-se en heroi, el seu gest resultarà ridícul i mancat de força. La indefinició dels personatges i la manca d'una gran volada èpica són els dos principals frens d'una pel·lícula que és plena de frases lapidàries sobre el paper que Madrid juga dins l'Estat espanyol, en la qual Garci es troba més perdut que altres cops, probablement perquè no sap trobar l'equilibri entre l'anunciada sèrie televisiva i el llargmetratge.