Com qui diu, d'aquí a quatre dies, la Constitució Espanyola, promulgada el desembre del 1978, assolirà els trenta anys de vigència. I tret d'algun retoc anecdòtic (no es pot parlar de reforma o de modificació significatives), el text constitucional segueix intacte tres dècades després. Tot un èxit. Cal reconèixer que, des d'un punt de vista nacional espanyol, la Constitució del 1978 (i actual) ha estat el millor dels regals possibles, que ha permès que, al cap de trenta anys, s'hi identifiquin totes les sensibilitats, de dreta a esquerra i des dels propagandistes del centralisme fins als propagandistes del pluralisme.

La Constitució Espanyola ha resultat l'element més cohesiu de l'espanyolitat, per damunt de la selecció de futbol, el TAV o el triangle d'El Corte Inglés.

És simptomàtic que la Constitució, que va ser un pacte entre els postfranquistes i els predemòcrates, amb el pas dels anys s'hagi convertit en un territori comú sense necessitat de canviar ni un sol article fonamental, fins a l'extrem que el «constitucionalisme» ha esdevingut l'element més identificador del nacionalisme espanyol modern.

És a dir, que el que va servir per satisfer els hereus de la dictadura satisfà avui els gestors de la democràcia: caldria reflexionar-hi.

Si hem menjat Constitució per dinar i per sopar cada dia durant trenta anys, ara que s'acosta el desembre del trentè aniversari, cal suposar que l'empatx serà absolut i que difícilment hi haurà espai per a la desafecció.

Des de Catalunya, tanmateix, l'anàlisi sobre la Constitució Espanyola hauria de ser molt crític. D'una banda, no podem oblidar que aquell 1978 el «sí» a la Constitució es va imposar també a Catalunya (a diferència del País Basc, on va guanyar el «no»), ni tampoc oblidar que Miquel Roca va ser (és) un dels anomenats «pares de la Constitució». Però tampoc no podem oblidar que era un «sí» condicionat almenys per dos arguments: el primer, que calia fer sortir Espanya de la Dictadura i que la Constitució era el camí més ràpid (aquell va ser el primer gest de solidaritat catalana envers Espanya), i, el segon, que Catalunya va dir «sí» des de l'argumentació que la Constitució era un punt de partida, i no un punt d'arribada. I tampoc no es pot oblidar que un percentatge de catalans va dir «no» a la Constitució ja aleshores, i que Barrera i Xirinacs van fer-ho des de les Corts Espanyoles mateix.

Enteses aquestes raons i havent passat tres dècades, l'opinió que es pot tenir des de Catalunya sobre la Constitució espanyola és que va tractar-se d'una gran ensarronada: Pujol mateix ha dit en alguna ocasió que la Constitució és la gran «paret» que ha de saltar (i no pot saltar) Catalunya. ICV i el PSC han suggerit sempre algunes modificacions constitucionals (sense tenir-ho com una prioritat, tot sigui dit). I el constitucionalisme d'ERC i altres àmbits independentistes tindria més a veure amb una Constitució catalana.

Al trentè aniversari de la Constitució Espanyola, difícilment s'hi pot afegir Catalunya en clau de celebració. Difícilment es pot celebrar allò que ens té bloquejats com a nació.