En sentir cridòria, vaig sortir de la sala de premsa del Kursaal, a Sant Sebastià, i vaig veure que pel passadís s'acostava un grup de gent, entre la qual vaig distingir Meryl Streep, que era al festival per recollir el premi Donostia al conjunt de la seva carrera. He de reconèixer que quan em va passar pel costat, tot i que se'm va posar al davant un guardaespatlles, vaig sentir una certa emoció. Era una reminiscència de la meva antiga tendència a la mitomania? Em va semblar que no. La sensació era una altra d'aquella que, pròxima a l'excitació, al transit o a l'estupidesa, pot derivar-se de l'obsessió per algú. Estava molt tranquil·la. De fet, mai no m'ha obsessionat aquesta actriu. Ni tan sols puc dir que en sóc fan o que n'he estat. Però el pas fugaç de Meryl Streep pel meu costat em va fer sentir que aquesta dona forma part de la meva vida, si més no perquè la conec des de fa trenta anys a través d'aquesta estranya relació (tan distant i a la vegada tan íntima) que s'estableix amb un actor (o una actriu, evidentment) a través de la pantalla.

Aquesta relació a través dels anys s'estableix particularment amb un actor o una actriu coetanis dels quals pots anar veient les seves pel·lícules en el moment de la seva estrena. És així que et fas gran mentre vas observant que van envellint, malgrat que, sobretot en el cas de Hollywood i encara més pel que fa a les actrius, els efectes del pas del temps vulguin dissimular-se o puguin comportar l'exclusió. Hi ha intèrprets que han desaparegut i a vegades encara els enyores: Hi penses de manera semblant a com ho fas amb algú que has conegut i fa temps que has perdut de vista. De fet, només n'hi ha alguns (i encara més només algunes) que aconsegueixen sobreviure en un món tan agressiu com és el de la indústria cinematogràfica, especialment la nord-americana. La supervivència no sempre depèn del talent, tot i que en el cas de Meryl Streep ha estat determinant. Ella ha encarnat el prototipus de la gran actriu, amb una immensa força dramàtica i una extrema versatilitat. De tal manera que he de reconèixer que, durant un temps, li vaig agafar una certa mania. Em feia la impressió que sempre volia demostrar que era una gran actriu, capaç d'imitar tots els accents o d'esquinçar-se amb personatges amb conflictes i dilemes que la convertien en candidata permanent a l'Oscar. He dit que mai no n'he estat fan, però al començament m'encantava. I em recordo adolescent quan vaig descobrir-la a El caçador (ballant amb Christopher Walken, esperant Robert de Niro) poc abans que Woody Allen la convertís en la seva exesposa lesbiana a Manhattan. Ella em va fer creure en les raons de la senyora Kramer. I sí, jo també vaig caure en el parany, com em deien amics cinèfils més exigents que jo, de La dona del tinent francès. I, molt jove encara, em vaig deixar transportar a l'Àfrica a través de la memòria de Karen Blixen/Isak Dinesen filtrada per Hollywood, que me la va fer arribar amb un irresistible perfum d'aventura romàntica. Tampoc me'n penedeixo.

La crisi amb Meryl Streep potser va apuntar-se amb La decisión de Sophie i se'm va confirmar amb Un grito en la oscuridad. Era una actriu tan perfecta! Però tampoc no van passar tants d'anys fins que Clint Eastwood me la va fer tornar a estimar amb Els ponts de Madison County, on encarna aquest personatge que vés a saber si s'ha imaginat una història d'amor amb un fotògraf solitari. He passat molt ràpidament per la filmografia de Meryl Streep i així, doncs, per la meva relació amb ella, a través de la qual (com ho pot fer el lector amb aquesta actriu o d'altres) se m'ha fet present com el pas del temps m'ha canviat i ha fet mudar els meus gustos. Tan ràpidament hi he passat que ja arribo a Mamma mia!, aquesta pel·lícula que, a la seva maduresa, ha convertit l'actriu en un ídol dels adolescents. La vaig anar a veure i he de reconèixer que m'hi vaig haver de posar bé per empassar-me-la. Ella em va ajudar molt. I això és perquè, em sembla, vaig tenir la sensació que s'ho havia passat bé i que era capaç de contagiar-ho. I, considerant el fet que de cap manera fa el ridícul dins d'una mena de cosa pròxima al disbarat, vaig pensar que aquesta actriu sempre ha traspuat dignitat, que mai ha fet la sensació que es rebaixava, que s'ha pres seriosament el seu treball d'actriu. Una impressió semblant em provoca la figura de Paul Newman, amb la qual no hi he mantingut una mateixa relació perquè ja havia fet pel·lícules abans que jo nasqués. Però l'he vist envellir amb una gran dignitat. Mentre Meryl Streep era a Sant Sebastià per recollir el premi Donostia, Paul Newman moria a casa seva. Per un moment, vaig posar-los en relació a través de la seva dignitat.

Uns minuts després que Meryl Streep em passés pel costat, la vaig veure de més lluny durant la roda de premsa. Ocurrent, divertida, simpàtica, intel·ligent, agraïda, l'actriu em va fer viure un dels millors moments del festival, si és que no va ser el millor moment. I em va deixar (va deixar-nos) una pregunta perquè hi pensem. Algú va explicar-li que uns cineastes belgues van dir que regalarien un pernil ibèric de gla a la persona que els fes la millor pregunta. Quina seria la pregunta del pernil, a parer de Meryl Streep, i quina seria la resposta? L'actriu va fer la pregunta i va ser molt bona: «Quin sentit té actualment fer pel·lícules de ficció?». Hi va afegir que s'ho planteja en un moment en què es poden obtenir i difondre tantes imatges de la realitat i que la possibilitat d'enregistrar-les és a l'abast de moltes persones. Va dir que no tenia resposta. I si la té no la va dir. Que cadascú hi pensi, encara que no arribi a respondre. Al costat meu, hi havia una nena de deu anys que, un cop acabada la roda de premsa, va aconseguir un autògraf de Meryl Streep. A partir de Mamma mia! ja forma part de la seva vida, malgrat que nasqués quan l'actriu ja havia rodat moltes pel·lícules.