C om els seus cosins britànics, els americans són entusiastes de fer apostes per foteses i per afers més substancials com ara les nits glamuroses de catifa vermella per premiar els Oscar de temporada o la jornada de bingo electoral d'aquest 4 de novembre, amb només dues ruletes cromàtiques (blanc/negre), però carregades de guions, músiques, estètiques i projectes de producció i comandament de la primera potència mundial ben diferents. Si es tractés d'una rifa o una gresca filològica, amb cartes pseudobíbliques, Barama guanyaria les travesses de carrer: McCain vol dir «fill de Caín», mentre que en suahili Barack significa «el beneït». També és cert que el seu cognom (Obama recorda Ussama) i el seu middle name (Hussein) tenen evocacions diabòliques, però al capdavall res pitjor que el fet que John McCain hagi hagut de fer tàndem amb un ticket horrorós (appaling). Si les legions de fervorosos simpatitzants del món artístic poguessin remenar la palanca de la ruleta, la sort vestiria novament de negre. Són molts més els artistes de Hollywood que donen suport (amb gales, donatius o declaracions) a Obama: Samuel L. Jackson, John Malkovich, George Clooney, Paul Newman (a.c.s.), Matt Damon, Jennifer Aston, Oprah Winfrey (amb el seu crit «He's the one»), Meryl Streep... Després del traspàs de Charlon Heston, als republicans només els queda el consol del productor Jerry Bruckheimer. Però com va passar en la contesa del «rock pel canvi» del 2004, no és previsible que la veu i la imatge dels movie stars ajudin a fer el tomb definitiu. El cinema, però, sí que hi pot tenir un paper més potent amb el seu rol subliminar. Tots dos candidats tenen un perfil biogràfic i un arbre genealògic de pel·lícula, una faula fantàstica en el cas del demòcrata: els de McCain, associables amb el gènere bèl·lic (el film El caçador evocaria el seu captiveri a l'eufemístc Hanoi Hilton del Vietnam; Braveheart, el seu discutible llinatge amb el rei escocès Robert de Bruce, successor de William Wallace); els d'Obama, abonats al drama històric o a la comèdia d'utopia social. Un s'imagina el pare d'Oback (un pastor de cabres kenyà esdevingut universitari al país de l'abundància, Land of plenty), amb la camisa i corbata de Sidney Poitier a Endevina qui ve a sopar demanant la mà de l'Ann Dunham (Joanna a la pantalla), a qui va conèixer de vacances a Hawaii. Oback Barama sr. va tenir un viatge al Nou Món menys dolorós, però igual d'èpic que Kunta Kinte (Raíces) o Cinque, l'heroi del film Amistad, de Stephen Spielberg. Podríem anotar un reguitzell de títols de Hollywood que encaixen amb les seves personalitats i ideologies, però n'esmentarem un de rellevant: Caballero sin espada (Mr. Smith goes to Washington, 1939), el film de Frank Capra en què el republicanisme se salva gràcies a un idealista (Jefferson Smith / James Stewart) que en la tradició de l'individualisme d'un dels pares de la pàtria (Jefferson), i afavorit per la pràctica del filibusterisme, pensa que el món millorarà si és elegit per al Senat, i enterra les conxorxes dels seus adversaris. La periodista Barbara Probst Solomon («Los mitos del cine van a las urnas», El País, 23 de setembre) deixava clar que per a la psique dels nord-americans el gènere que constitueix un símbol és el western, i el film que encara resta gravat a les seves retines és Solo ante el peligro (High Noon, 1952). Qui farà de Will Kane (Gary Cooper), el xèrif capaç de foragitar el psicòtic Frank Miller, és a dir, de caminar sobre les onades dels tsunamis de Wall Street i de repatriar les banderes dels nostres fills de l'Iraq?
Obama és una estrella del seu propi guió cinematogràfic. Potser haurà de tornar a la realitat del planeta Terra com fan les estrelles del rock quan s'acaba un concert. Will Smith ha declarat que li agradaria retratar algun dia el candidat demòcrata en una pel·lícula «tan aviat com ell [Obama] escrigui el final de la història». S'admeten apostes quant al títol d'aquest biopic, des dels eslògans de campanya Yes We can o I feel change in the air (Ted Kennedy) fins a la meva porra particular, el de la cançó de Tina Turner Simply the best, que me'n recorda un altre d'una pel·lícula de l'esport nacional ianqui i els seus mites heroics: El millor (The natural, 1984).
