A l'agost del 2007, quan va esclatar la bombolla de les subprime als EUA, ja es veia venir una reacció en cadena. Alguns comentaristes han usat la imatge del xoc d'un tren a càmera lenta per a descriure els fets. Primer es va produir la topada de la locomotora immobiliària i, després, les dels vagons del crèdit, dels bancs d'inversió, de l'interbancari, de les asseguradores, etc. El pànic va afectar el sistema financer i, per la via de l'efecte dòmino, va sacsejar un muntatge a punt d'ensorrar-se com un castells de naips. Els especuladors que s'havien enriquit amb el diner barat i l'enorme expansió de crèdits que, irresponsablement, s'havien concedit sense garanties de solvència, van reclamar la intervenció de l'Estat per a fer pagar els plats trencats als contribuents. D'aquí plora la criatura, perquè el finançament de l'economia acompanyat de la socialització de les finances i de les pèrdues, equival a la immoralitat de permetre que uns portin la cobdícia fins a l'extrem d'un enriquiment obscè i que, a més, facin perverses acrobàcies amb la xarxa protectora de l'Estat, mentre les víctimes innocents –els contribuents modestos– paguen danys i perjudicis. En un país com el nostre, en el qual qui suporta la càrrega de l'esforç fiscal són les classes mitjanes i els assalariats –i no pas les grans fortunes–, és una autèntica vergonya que el govern invoqui els arguments de sempre per a justificar la suprema injustícia que paguin justos per pecadors. L'excusa és sempre la mateixa. No és que amb els diners dels pobres donem suport als cobdiciosos financers, sinó que salvaguardem el sistema de pagaments. El que protegim és, doncs, el mecanisme que fa que les persones normals i les empreses de l'economia real i productiva facin i rebin pagaments i obtinguin finançament per a funcionar.

En realitat, se'ns diu que els bancs i caixes són serveis públics de primera necessitat que no poden fer fallida i, en lloc de treure'n la derivada lògica, que seria no deixar aquesta activitat en mans privades d'avariciosos insensats, resulta que se'ns vol fer creure que, per l'interès general, els contribuents hem de ser els paganos del rescat d'uns multimilionaris sense escrúpols. Cada cop que esclatava una bombolla tecnològica o de la Long Term Capital Management, o de les caixes d'estalvis americanes, es deia que mai més no es podria repetir un rescat dels culpables a costa de la pobra bona gent. Però, inevitablement, es practicava el «tornem-hi que no ha estat res» i els poders públics repetien la jugada. Els sindicalistes de la indústria de l'automòbil de Detroit es pregunten per què un obrer ha de perdre la feina i la meitat de la jubilació mentre els financers que han arruïnat els bancs se'n van amb 40 milions d'euros. Per què no rescaten també la General Motors o els fabricants de figuretes de nans amb fanalets per a la gespa dels jardins? O per què no ajuden els qui no poden pagar la hipoteca? Realment, es poden primar els presumptes delinqüents que investiga l'FBI com a eventuals causants d'un cataclisme basat en irregularitats comeses fora de la llei?

Aquest cop potser no serà tan fàcil repetir la clàssica jugada. Després d'una escandalosa actuació de Wall Street i dels seus satèl·lits als diferents països, hauran de passar molts anys perquè algun galtes gosi tornar a defensar els principis d'un mercat lliure inexistent i la noció del laissez faire, laissez passer, le monde ira de lui même. Sobretot perquè s'ha demostrat que volia dir laissez pisser, naturalment, a l'orella del contribuent honrat. És per això que alguns dirigents polítics han escenificat petits gestos a favor dels damnificats. El govern de Corea del Sud va gravar amb un impost extraordinari els beneficis abusius de les petrolieres a fi de subvencionar els preus de la benzina de taxistes, transportistes, pescadors i automobilistes. Sarkozy proposa una refundació del capitalisme. Va afirmar que l'objectiu dels bancs ha de ser finançar el desenvolupament i no l'especulació. S'hauria de limitar la remuneració dels executius i els qui facin perdre els estalvis als modestos dipositants haurien de ser castigats penalment. Tot això no es pot resoldre amb pal·liatius, sense prevenció, control i transparència. El president francès va dir que l'economia de mercat només pot funcionar amb una regulació que no permeti l'actual llei de la selva. I va proposar la RSA (renda de solidaritat activa) per a ajudar els aturats i reformar les prestacions socials, un projecte que es finançarà amb un suplement d'un 1,1% sobre els impostos de rendes del capital.

A Itàlia també s'han plantejat mesures de redistribució. El ministre Tremonti ha replicat a la petulància del sorpasso que proclama Zapatero. Diu que no s'ha assabentat de la riquesa industrial italiana que està domiciliada a Luxemburg, ni de les inversions a l'Àsia i a l'Europa Oriental i calla el pes de l'economia sommersa. Però ha anunciat un augment dels impostos sobre empreses energètiques i bancs per pagar les targetes socials de 300 euros d'ajut per als que no poden cobrir les necessitats més peremptòries. Dos governs europeus de dretes, doncs, implanten tributs Robin Hood, a favor dels pobres, mentre que a Espanya els soi-disant socialistes parlen que l'ICO ajudi les grans empreses i d'una possible amnistia fiscal. No seria més aviat l'hora de fer el mateix que han fet a Itàlia i França i que es fessin també públiques les declaracions de l'IRPF? Recordin que es van ocultar perquè fa molts anys l'empresari Suñer (Avidesa) de València va ser segrestat i es va dir que divulgar el patrimoni podia ser un risc. Però ara que tots els de l'Íbex 35 es moren de ganes de sortir a la llista dels superrics del Forbes, potser convindria que passessin la vergonya de retratar-se amb tota l'enginyeria d'evasió fiscal que practiquen insolidàriament.