La temporada de bolets de tardor darrerament ve acompanyada d'un augment alarmant de savis, entesos i assabentats en la matèria, que amb la inestimable ajuda de TV3 es permeten pontificar, aconsellar i especular sobre tècniques, possibilitats i indrets per recollir rovellons, llenegues, rossinyols, fredolics, etc. Aquests experts, la majoria de ciutat, no parlen mai de collir, solen dir «caçar bolets», perquè en parlar d'un tema clarament rural, els deu semblar que fa més de pagès i, per tant, es creuen que passen per ser uns grans coneixedors del món de la micologia.

Cada vegada hi ha més gent que ja no es limita a opinar des d'un mitjà públic sinó que fins i tot escriu llibres sobre bolets d'interès més que dubtós i amb una rigorositat científica nul·la, i el més increïble de tot és que els hi publiquen i promocionen. Dins d'aquests casos mereix atenció a part un tal Marc Estévez Casabosch, que s'autodefineix ni més ni menys que com a boletaire professional. És a dir, no com a venedor o especulador de fongs, ni com a comerciant intermediari, ni com a transportista de caixes de bolets, ni cercadors o com a expert cuiner de diferents espècies micològiques. No, ell és boletaire professional, i cal suposar que autodidacte, ja que per més que he insistit una i altra vegada buscant pel Google i el Yahoo possibles escoles, acadèmies, tallers, facultats i centres d'ensenyament professional de boletaires, no he aconseguit trobar-ne cap. A més, ni al Ministeri de Treball, ni al d'Ensenyament, ni en cap departament del govern català he pogut trobar cap document ni llei que reguli el fet d'anar a collir bolets com una professió. Tampoc en els arxius d'Hisenda i la Seguretat Social hi consta ningú que cotitzi com a boletaire.

Doncs, bé, si no n'hi havia prou amb les crides constants des de TV3 a la població perquè acudeixi massivament als boscos refregant cada mitja hora per la pantalla cistells plens de bolets, l'únic boletaire professional del qual he sentit a parlar es permet publicar per capítols uns llibres que amb els títols d'El secret més ben guardat, El secret més ben guardat 2n volum, i amb amenaça de continuïtat, assenyalen i descriuen comarca per comarca els boscos, els plànols de cadascun, les carenes i els racons concrets on es poden trobar bolets. Il·lustrats amb uns escadussers i mal senyalitzats mapes, se suposa que només seguint les seves instruccions de professional boletaire només cal baixar del cotxe i seguir les rutes que ens assenyala per poder-nos palplantar davant de cadascun dels exemplars que vagin naixent. Ni tan sols cal un GPS, com sembla que comença a utilitzar molta gent, per retornar la propera temporada al punt exacte on han trobat un rovelló.

La gent que viu en territoris on acostuma a sortir-hi bolets no han necessitat mai cap llibre d'instruccions per anar-los a collir. És la paciència, la capacitat d'observació, l'experiència i, sobretot, el respecte al territori, el que els permet omplir els cistells quan es donen les condicions d'una bona temporada. Per cert, no hi ha mai dues temporades iguals, cada any és diferent, i els bolets no necessàriament han de sortir de manera exacta i matemàtica en els mateixos llocs. La majoria de boletaires que conec, i són molts, van al bosc, cullen els que els calen i se'n tornen deixant el mínim rastre possible. Ara bé, de boletaire professional, no n'he conegut mai cap.