La segona pel·lícula de John Landis es titulava The Kentucky fried movie (1977), i la Imdb –la base de dades més popular sobre cinema del món– recorda que es tractava d'una pel·lícula incontrolada. La seva trama inconnexa barrejava tràilers, acudits diversos i molts de gestos irreverents contra un Hollywood que en aquells anys començava a transformar-se. Entre els guionistes de la pel·lícula hi havia Jim Abrahams i els germans David i Jerry Zucker, que no trigarien a popularitzar la paròdia de tret gruixut amb la sèrie Aterriza como puedas. Tant les primeres produccions de John Landis com el cinema del Jim Abrahams i els germans Zucker són claus per entendre el camí que porta fins al quart llargmetratge de Ben Stiller, Tropic thunder, una de les més brillants comèdies paròdiques sobre els tics i mals vicis d'una determinada forma de fer a Hollywood.

Com a The Kentucky fried movie, un seguit de tràilers paròdics –de gran brillantor– ens porten de gènere a gènere, des d'un pastitx dels films de John Waters integrat per una família experta a fer pets, fins a una conya sobre Forrest Gump sobre un nen deficient mental que fa plorar l'audiència. Tots aquests tràilers són el preàmbul que permet situar-nos de ple en l'època daurada del cinema sobre la guerra del Vietnam, gènere que serà el punt central de la paròdia. En un primer moment, els espectadors poden creure's que ens trobem en una variant grollera de Scary Movie en què un rodatge complicat a la manera d'Apocalipse now permet jugar amb un seguit de múltiples referències que van des de Platoon fins a Rambo. El to paròdic va més enllà, però, de l'acumulació de bromes, i a partir d'una ficció que es recrea a l'interior d'una altra ficció, Ben Stiller ens proposa una mena de faula gruixuda i volgudament caòtica contra un cert imaginari que Hollywood no ha deixat d'alimentar.

El to general de Tropic thunder és gruixut. L'herència que va des dels germans Farrelly fins a Judd Apatow de la comèdia gamberra es deixa sentir, sobretot a partir de l'ús d'un llenguatge marcadament escatològic. La faula de Ben Stiller, però, està plena de troballes interessants que se'n riuen de l'Actor's Studio –l'actor que per ser més creïble ha de ser negre– i del cinema del Vietnam, com a fals somni d'un cert progrés hollywoodià. El resultat final no deixa de demostrar que en un temps de crisi i de reciclatge del cinema hollywodià, la paròdia gruixuda és, tal com va ser als anys vuitanta, un curiós espai que no deixa de posar en tensió el cinema contemporani.