És evident que el dotzè sínode dels bisbes, que ha de tenir lloc a Roma del 5 al 26 d'octubre, és, fonamentalment, un esdeveniment eclesial. El títol triat per a l'ocasió, La paraula de Déu en la vida i en la missió de l'Església –en la seva literalitat–, és inqüestionablement intern. Per això, segur que molts bisbes preparen plàcidament aquest tema de «domini» propi, o si més no, amb la consciència de «jugar a casa». Ara bé, no és menyspreable considerar que en aquest proper sínode l'Església catòlica tracti d'un conjunt de difícils reptes seculars, és a dir, d'interpel·lacions de fora estant, del món i de la societat. En qualsevol cas, el nucli del tema i la seva òrbita també haurien de suscitar –com a mínim– tres entorns d'irrenunciable debat secular.

En primer lloc, un desafiament de caire cultural. La Paraula de Déu no és nomes la Bíblia, però la incorpora. Sense cap mena de dubte, uns dels aspectes en els quals el catolicisme ha evolucionat més són les perspectives teològiques i culturals sobre la Bíblia. Deixem ara el primer. Resulta d'una enorme perplexitat que després d'un aggiornamento, del nombre d'estudis, investigacions, publicacions o centres dedicats a la Sagrada Escriptura... dels recursos esmerçats (traduccions, edicions, suports...), el text continuï sent un gran desconegut per als creients i per als no creients. Hi ha una enorme desproporció entre el valor patrimonial de la Bíblia i la seva empremta, i el coneixement o accés –des d'aquesta perspectiva cultural– dels homes i dones del segle XXI.

En segon lloc, un desafiament de la visibilitat testimonial. Fer referència a la paraula de Déu suposa –en el llenguatge teològic– una íntima vinculació amb Jesucrist, verb etern, i amb Déu Pare i amb l'Esperit. La paraula de Déu fóra allò més pròxim al mateix Déu. Un Déu que parla i comunica la seva intimitat. A més, aquesta comunicació –per la teologia contemporània– genera un encontre personal, una presència, i també demana un testimoniatge. És, doncs, provocadora, acompanyant i eficaç. Genera una determinada vocació, crea comunió i demana una missió. Incideix sobre la comunitat i el seu projecte. Per tot això, qualsevol home i dona del segle XXI esperaria dels creients un major testimoniatge i coherència de la paraula de Déu en la seva vida, ja que, en definitiva, s'afirma una determinada experiència de Déu. I evidentment, n'esperarien una pràctica de la caritat molt més evident i radical per part dels pastors de l'Església, primers responsables de l'anunci de la paraula.

Finalment, un tercer desafiament de perspectiva intercultural. Tota societat, institució o religió té un seguit de codis. El codi és el nucli del llenguatge, i aquest té un vehicle privilegiat en la paraula. El repte és la possibilitat o la impossibilitat que ofereix l'Església amb la seva paraula. Pocs posen en dubte la legitimitat o grandesa del seu codi. Però, a hores d'ara, s'espera un codi obert, més entenedor, amb capacitat d'encaix, amb voluntat d'establir ponts i diàleg amb els altres textos sagrats, les altres religions, les cultures, el món, els problemes de tothom...

No podem pas albirar com es desenvoluparà el sínode ni quina serà la seva recepció. Tal vegada sigui quelcom desapercebut. Podria ser-ho per un to quasi apologètic, per l'autisme respecte a les qüestions més problemàtiques o pel seu conservadorisme. Podria ser-ho, també, per manca d'habilitat comunicativa. És just, però, recordar que no sempre afecten únicament els factors interns. Efectivament, vivim en un entrellat social on semblaria que té més interès la dieta d'un fantàstic nedador olímpic que els temes de connotació religiosa. És perfectament imaginable un altre escenari: que passi com una simple rutina d'una important institució. L'Església continuarà acumulant un enorme patrimoni de reflexions, signe d'una determinada –i sovint envejada– vitalitat. Cal agrair, a més, un important grau de transparència. De fet, qualsevol interessat i usuari d'internet pot tenir accés als dos principals textos preparatoris: els Lineamenta (2007), que suposa un primer esborrany del tema i incorpora un ampli qüestionari general relacionat amb els arguments, i l'Instrumentum Laboris, que consisteix en un document bàsic per a la reflexió sinodal i que transcriu les respostes més significatives al qüestionari anterior (vegeu el web del Vaticà). Finalment, també és plausible un tercer escenari: la sorpresa. La sorpresa coherent. En plena efervescència del discurs sobre la laïcitat positiva que reivindica l'aportació cultural, espiritual i religiosa de les confessions en l'àmbit públic, resultaria paradigmàtic que el pròxim sínode fes una passa significativa.

La laïcitat no és un entorn ad extra a l'Església ni suposa únicament un compromís per als polítics. Ha de tenir implicacions internes que de manera transversal facin revisar des de les actituds fins al llenguatge eclesial. Implica una coresponsabilitat i una capacitat de simetria. En definitiva, una actualització de la dimensió secular de l'Església i del diàleg entre la fe i la cultura que de manera tan pregona va proclamar el Vaticà II. En conseqüència, amb motiu del sínode, un tractament del tema de la paraula de Déu que no renunciés a les interpel·lacions més enllà de la teologia i que aportés un discurs significatiu per a totes les persones independentment del seu credo o convicció.