dilluns, 29 de setembre de 2008
> El meu amic executat
LLUÍS PLANAS. GIRONA..
El 23 de setembre, com un mal presagi, es va aixecar el dia gris i ennuvolat. Poc abans del migdia i sense indult es va complir la sentència. Condemnat ja molt abans que la senyora alcaldessa de Girona ens digués pels mitjans de comunicació que la tala es faria efectiva abans de finals de mes. I tal dit, tal fet: l'arbre ha caigut! Esquarterat i desmembrat, ha acabat els seus dies en l'equador de la seva llarga existència, davant els ulls dels veïns que astorats pogueren assistir al fatal desenllaç. S'ha vist que no estava malalt i tampoc corcat, i de tota manera l'han tallat, davant la inoperància de les entitats ecologistes locals, cap de les quals no se n'ha preocupat. Ara que el mal ja està fet, caldrà preguntar-se si tal com diu el conveni d'Adif amb l'Estat ens plantaran vegetació pel valor de cinc arbres centenaris al nostre barri. També s'ha parlat als mitjans que ja s'havia cobrat una subvenció per trasplantar-lo; si això no ha estat possible, segons ells, què en faran, dels diners? I caldrà també preguntar-se quin arbre serà el pròxim a caure?, i què hem de fer els ciutadans davant la impassibilitat dels polítics? Per acabar, em permeto de dedicar les últimes quatre ratlles al que ja no és entre nosaltres amb l'estrofa d'una poesia de Francesc de P. Franquesa: «I els ulls aparto dels records d'un dia / gosant de la vellesa el tranquil son / fins que, com planta que sens saba queda / deixi caure a terra l'últim tronc.»
|
