Hauran passat en cinc anys dos aniversaris, i Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona, 1939) continuarà sent el vell amb caliquenyo, brut, desendreçat i pusil·lànime que un dia va caricaturitzar el dibuixant Joan Junceda i va acabar de rematar l'Homenot despietat de Josep Pla. Avui encara tota aproximació a l'escriptor que va descriure com ningú altre el mar de Blanes i el parlar de la seva gent comença per aquells retrats pintorescos i irreverents, potser perquè el lector modern, el lector jove sobretot, li perdi el respecte primer per la seva descurança en el vestir, pel polsim de caspa nevant-li les solapes, i s'atreveixi així, bonament animat per la rialla, a endinsar-se en la prosa exquisida, a voltes preciosa, sempre exacta i clara, que era capaç d'ordir un tal energumen. Aquesta imatge patètica i risible, que s'ha estès fins i tot damunt la vida privada del personatge, presentat si fa no fa com un calçasses sotmès i esporuguit per una dona malhumorada i gelosa fins al quadre clínic, l'han alimentada durant més d'una centúria el dibuix de Junceda, un amic de Ruyra, i el retrat literari de Pla, un dels seus més desesperançats admiradors, fins al punt de renunciar a escriure ni una sola ratlla sobre el paisatge de Blanes, reservat en exclusiva a aquell que literalment n'havia exhaurit la matèria.

La caricatura, però, no superaria la categoria d'anècdota si no fos que ha ocupat un lloc central en la recepció moderna de Ruyra per falta, justament, de cap instrument més eficaç i fiable, això és, de l'obra mateixa que el bon home al seu dia va escriure. Ni el 2003, instituït com a Any Ruyra per commemorar el centenari de la publicació de Marines i boscatges (1903), el seu primer i ja enlluernador llibre de narracions, el lector contemporani no va disposar de cap edició actualitzada del text objecte d'homenatge, exceptuant un volumet destinat als alumnes de batxillerat que té la virtut d'arronsar amb la mateixa esgarrifança adolescents i adults, amb aquesta dèria filològica per no tocar ni una coma de l'original, amb totes les seves insensateses lexicals i ortogràfiques, servint-lo com un anacronisme, un fòssil, que convé anotar al marge perquè se'n pugui extreure una il·lusió de vida, tot i que és en aquesta imperfecció, en el parlar bàrbar i desinhibit dels pescadors, on la llengua, com deia Verdaguer, raja fulgurant i pura com l'aigua d'una deu. És un flagrant contrasentit que es condemni als rudiments de l'idioma un autor que havia fet tant per perfeccionar-lo amb les eines que li oferia la seva època i que avui, sense cap dubte, seria el principal partidari d'acabar de llevar-ne les asprors, de suprimir-ne, segons l'expressió del seu amic Maurici Serrahima, «les rebaves de l'esforç». Certament és un miracle que una tradició literària sobrevisqui sobre unes bases tan poc favorables a l'entusiasme i el plaer, construïda com aquell qui diu sobre la llicència sorneguera i un proteccionisme de reserva nacional.

En una de les conferències organitzades el 2003 per l'Institut d'Estudis Catalans per honorar Ruyra, que des de 1918 fins a la seva mort va contribuir com cap altre acadèmic a esporgar la llengua d'arcaismes i florilegis retòrics, el professor emèrit de la Universitat de Girona Modest Prats, un home savi, va recordar la primera vegada que havia sentit a parlar de l'escriptor. Va ser al refectori del seminari de Girona, a finals dels anys quaranta, durant la lectura prescriptiva de l'hora del repàs: aquell dia, el mossèn va escollir, no pas el Kempis o un qualsevol manual d'urbanitat, sinó La parada (1919), el segon llibre de narracions de Ruyra, i el joveníssim Modest Prats va descobrir atònit que existien, no només llibres escrits en català, sinó això que se'n diu literatura catalana. «Va ser un xoc —continuava el filòleg— del qual he de confessar que encara no m'he refet.» El cop és duríssim, i tant, i més considerant que aquesta tradició existeix ben bé a pesar nostre, de la poca estima que li professem.

Ruyra mateix va rebre l'impacte d'aquesta revelació, quan al final dels seus dies, amb les propietats confiscades i la cruesa de la guerra al voltant, comentava que les lletres li havien donat tot just per fumar. I això que pocs altres escriptors com ell han despertat tanta unanimitat entre gent tant autoritzada: Joan Fuster afirmava sense reserves que «és el narrador més important del nostre final de segle», un autor de «lèxic fastuós» i «talent narratiu gloriós»; Carner baixava a visitar-lo a Blanes sempre que necessitava precisar el color d'una expressió; Riba li elogiava aquella «pura joia de contar»; Gaziel el comparava amb Racine, Serrahima, amb Manzoni, Pla, amb Tolstoi, «un Tolstoi en petit, un homèrida», en deia, per la seva objectivitat, la seva contenció, l'enorme domini del seu material narratiu, «una immensa poesia suspesa sobre la realitat mateixa»; Ruyra en persona somiava a igualar Poe; la seva principal estudiosa, Lluïsa Julià, ha confrontat algunes de les seves pàgines de tempestat marina amb el millor Conrad.

«Prodigiosa», acaben resumint hiperbòlicament la majoria d'ells l'aportació d'aquest autor d'obra menuda, limitada a un grapat de narracions i novel·letes, a uns quants poemes i unes poques peces teatrals, perquè mai no va tenir paciència per als gèneres llargs: s'hi hauria extenuat, amb una exigència tan sostinguda. El seu propòsit era, en veritat, molt més modest, i darrere seu van aprendre'n Pla i Sagarra, Espriu i Rodoreda: «Quan observi un efecte interessant, pensi: amb quins mots podríem pintar-lo? Quin adjectiu diria el seu matís, quin verb revelaria el seu moviment?» Només això: que les paraules escoltin el món, no pas que l'inflamin.