Efectivament, sempre que algú o alguna institució actua d'una determinada manera, ho fa per aconseguir alguna cosa. I d'aquesta actuació, la mateixa persona, la mateixa institució o bé una altra en traurà un benefici. Aquesta és, més o menys, la traducció de is fecit cui prodest, la locució llatina encunyada per Caius Cassius Longinus durant el primer segle abans de Jesucrist, i forma part del cos de regles de dret que els romans ens van deixar i que són, encara avui, la base de les legislacions occidentals.

Si sabem descobrir is fecit cui prodest, a qui beneficia un fet, en sabrem descobrir el culpable, l'instigador. Això sempre fa pensar, perquè, si ens imaginem que n'arriben a ser, d'embolicades, les ànimes humanes, ens adonarem que qualsevol persona pot arribar a fer el que sigui (per aconseguir els seus propòsits, és clar). Així, darrere d'aparents insensateses o de falta de cura en la presa de certes decisions, gairebé sempre hi hem de buscar una finalitat més profunda que n'és la base i que ens informa de les apetències més genuïnes de les persones.

Tot això ve a tomb en unes setmanes farcides d'informacions i notícies sobre la, diguem-ne, malaltia social que anomenem «crisi econòmica». Però realment ha agafat tothom a contrapèl? Tothom l'està patint? La taquicàrdia constructiva dels darrers anys no era símptoma (com si fos una febrada) d'una malaltia incipient? Cui prodest? Atenció, no és que el país (i mig món) tingui febre perquè sí. Aquest procés recorda molt l'esquema dels desregularitzadors neoliberals: nosaltres (ells!), quan n'hi ha, recollim els beneficis i vosaltres (la resta!) ja finançareu l'estat perquè es faci càrrec de les pèrdues. I el frec social que tot plegat pot comportar, és clar, també va a càrrec vostre. I anar fent, com deia en Met de Ribes mentre se l'enduia el corrent, torrentada avall. Que mentre quedi terreny per urbanitzar i diners del que ara s'anomena «sistema financer» per fer rodar la roda, la cosa rutlla. I quan s'estronca, res, es munta un ciri comunicatiu d'abast mundial, es genera pànic a borsa i por al carrer, i vinga. Pensant a la menuda, des de cada poble o vila del país hem de veure que una vegada urbanitzat, asfaltat, construït, venut i cobrat el terreny de l'avi (per dir alguna cosa), què podran urbanitzar, asfaltar, construir i vendre els fills dels especuladors actuals? No res, els seus pares i mares ja han cremat les naus. Han tancat el cercle, com ha passat en tants altres llocs on la il·lusió de creixement per la via de la construcció ha hipotecat per sempre la possibilitat d'evolució harmònica d'un territori i de la gent que hi viu. D'un patrimoni perdut, per sempre.

I per què ho permeten, tot això, les nostres administracions? Hi pot haver dues raons: per irresponsabilitat o per inconsciència. Irresponsabilitat és prendre's a la lleugera les conseqüències d'una actuació, sense implicar-s'hi ni pretendre donar comptes a ningú. També comporta una connotació semàntica de deixadesa i de renúncia, de debilitat moral. D'altra banda, la inconsciència és una de les xacres més grans de l'ànima humana: dir i fer sense saber, sense tenir clara la idea del que es diu o del que es fa. Hi hauria encara una tercera raó que aportaria una resposta concreta a is fecit cui prodest, amb noms i cognoms.