Fa més de cinquanta anys, una pel·lícula espanyola relatava l'experiència dels habitants de Villar del Río per la hipotètica visita de Mr. Marshall, l'americà que havia de portar riquesa i prosperitat per a tothom. Ja sé que a hores d'ara sembla una mica tronat establir paral·lelismes entre el nostre present i la pel·lícula de Luis García Berlanga, rodada els anys en què la més negra dictadura franquista somiava a fer pactes d'aliança amb els americans. De tota manera, limitant-nos al nivell estricte de la faula, crec que en més d'un sentit podríem canviar l'expressió Bienvenido, Mr. Marshall per la de Benvingut, Mr. Allen! Totes dues faules tenen com a protagonista un món provincià que es reconforta en el miratge de qui ve de fora. La diferència és que mentre que Mr. Marshall va passar de llarg, Mr. Allen ha rodat una pel·lícula d'èxit a Barcelona.

L'estrena de Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, ha estat, com era de preveure, un gran èxit. Des d'aquesta perspectiva, l'operació orquestrada per Jaume Roures ha estat perfecta, fet que demostra la seva habilitat en el terreny de la producció. La qüestió central no radica tant a analitzar les raons intrínseques de l'èxit, sinó a veure com la pel·lícula de Woody Allen es converteix en el producte cultural de moda i en l'obra que sembla que salva la situació cinematogràfica a Catalunya, en plena època de crisi. El fet té alguna cosa de pervers que va més enllà del suposat interès de la pel·lícula concreta.

En més d'un mitjà de comunicació he pogut llegir aquests dies un seguit d'elogis a la pel·lícula de Woody Allen, perquè demostra que quan el nostre país es posa a les mans de l'amic o geni americà la cosa pot funcionar amb comoditat. Sembla que l'existència de Vicky Cristina Barcelona serveixi per demostrar que l'únic cinema català possible és el que es pot fer quan els cineastes de Hollywood ens visiten. Els camins seguits els darrers anys en el cinema documental per canviar la imatge provinciana del nostre cinema o el prestigi assolit per algun cineasta en els grans festivals internacionals tenen poca importància davant del gest de Woody Allen de convertir Barcelona en el decorat turístic de la seva faula. Els columnistes d'opinió dels grans mitjans no han parlat mai dels camins que han obert a l'exterior Marc Recha, Ventura Pons, Isaki Lacuesta, Mercedes Álvarez, José Luis Guerín, Joaquim Jordà, Jaume Balagueró, Cesc Gai, Pere Portabella i Albert Serra. Si hi ha cinema o no de qualitat fet a Catalunya, els és indiferent, l'únic que els interessa és l'obra que troba el ressò mediàtic. No cal fer cap treball acurat des dels marges, sinó convidar un artista perquè ens vengui la ciutat.

En la pel·lícula de Berlanga els habitants del poble castellà de Villar del Río decideixen disfressar-se d'andalusos per tal de tenir-ho més fàcil per seduir l'oncle Sam. Tots saben que l'imaginari exterior ho homogeneïtza tot mitjançant el folklore andalús. A Vicky Cristina Barcelona no hi veiem ni toros ni manoles ni barrets cordovesos, però sí que podem comprovar que al darrere de la història de dues noies americanes que arriben a Barcelona per estudiar la identitat catalana s'amaga una identitat alterada, que acaba anant a parar als mateixos tòpics andalusos sobre els quals ironitzava Berlanga. Villar del Río no està tan lluny d'aquesta Barcelona de postal que tant ha esperat i lloat l'arribada de Mr. Allen.