La secció oficial del festival de Sant Sebastià ha exhibit un nivell discretíssim dins del qual, en tot cas, sobresurten la finesa del cineasta japonès Hirokazu Kore-Eda i la discussió provocada per dues desconcertants pel·lícules de producció espanyola que aspiren a figurar en el palmarès: Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales, i Camino, de Javier Fesser. El nivell discret dels films a concurs és habitual en aquest festival, potser pels criteris de selecció, però sobretot perquè se celebra quan ja han tingut lloc bona part dels grans esdeveniments cinematogràfics de l'any. ¿Cal, però, quedar-se amb l'última pel·lícula del coreà Kim Ki-Duk pel fet que ha estat un cineasta asiàtic de prestigi durant l'última dècada? Un cineasta de prestigi discutible, però que, amb films com La isla o Hierro 3, era més capaç d'enganyar respecte al seu talent que amb Bi Mong, un film que conclou de manera efectista i alhora pretesament poètica després de fer voltes a una història en què els somnis terribles d'un home són realitzats, de manera inconscient i simultània, per una somnàmbula.

Molt més simpàtica, malgrat que a vegades caigui en aquella temptació retòrica i discursiva de part del cinema argentí, és El nido vacío, escrita i dirigida per Daniel Burman. La nova pel·lícula de l'autor d'El abrazo partido presenta un matrimoni en crisi després que els tres fills abandonin el domicili familiar per anar a viure en un lloc lluny de l'Argentina. El film apunta tots els tòpics sobre les parelles en crisi, però va esquivant-los amb un humor que el salva d'allò previsible. Hi ha sorprenents homenatges a Blak Edwards (a través del Bolero de Ravel que tant li agrada, a la Bo Derek de Ten) i el Fellini 8 ½. I també unes belles imatges rodades al mar Mort amb un home i una dona flotant a l'aigua.