Tants caps, tants barrets. Després d'escoltar els testimonis dels 58 entrevistats per al film, queda clar que cadascú té la pròpia concepció del que representa fer cinema a Catalunya i del que s'hauria de fer perquè el ressò i la influència del cinema català fossin equiparables als que tenen les arts plàstiques o la gastronomia, per exemple. «Després de més de cinquanta hores de conversa amb la gent del sector, crec que desunió i confusió són les dues paraules que descriuen quina és la situació actual del cinema català», explica Antoni Verdaguer, que va iniciar-se en aquest projecte arran d'una enrabiada.

El seu darrer film, Raval, Raval, rodat a Barcelona amb un equip local, no es podia considerar català, amb la llei de subvencions a la mà, perquè reflectint la pluriculturalitat del barri estava rodat en vuit idiomes i no tenia el 51% dels diàlegs en català. «Jutjar una pel·lícula només per la quantitat de paraules no té sentit, i em semblava injust, però com que segur que no era l'únic amb problemes, vaig voler parlar-ne amb els companys de professió, i aquí va néixer el projecte», recorda Verdaguer.

El director, que va deixar conscientment al marge del projecte els guionistes, actors, responsables polítics, crítics, etc. per no sobrepassar les dues hores de metratge actuals, té clar que aquest film va destinat a «un públic no nombrós però sí curiós». Per tal de debatre el present i el futur del cinema català, el film arrenca amb «una revisió històrica del cinema català des dels orígens fins a la transició», per a la qual ha estat fonamental el material gràfic cedit per la Filmoteca de Catalunya. «Ens hi vam implicar perquè, a banda de tenir el material necessari, crèiem que era important tenir un testimoni que quedi per al futur sobre el moment històric d'aquest sector», comentava ahir el director de la Filmoteca, Roc Villas.

Després, el film deixa pas a extractes de les entrevistes a creadors d'edats i estils ben diversos, com ara Bigas Luna, Jaume Balagueró, Jaime Camino, Isabel Coixet, J.A. Bayona, Josep Maria Forn, Antonio Isasi-Isasmendi, Isaki Lacuesta, José María Nunes, Ventura Pons, Jaime Rosales, Albert Serra, Rosa Vergés i Joaquim Oristrell. En l'àmplia panoràmica del sector cinematogràfic català es troben a faltar les opinions d'autors com ara Pere Portabella i José Luis Guerín, que van «declinar amablement» intervenir en el film. Els entrevistats reflexionen, entre moltes altres coses, sobre si té sentit parlar de «cinema català», sobre el suposat llast que representa la llengua en matèria de difusió, sobre la solidesa de la indústria i sobre el paper de les administracions i de les televisions. «Cinemacat.cat no vol ser una pel·lícula autocomplaent i endogàmica destinada a vantar-nos dels nostres èxits o a compadir-nos dels nostres fracassos, sinó que bàsicament vol que el nostre públic natural conegui les nostres inquietuds i dificultats», explica Verdaguer.