«Cinèrgies va néixer amb la intenció de posar en contacte un cineasta català contemporani amb un altre d'estranger. A partir d'aquí tot era possible», recordava ahir el director del CCCB, Josep Ramoneda. La idea era que Isaki Lacuesta triés mantenir aquesta correspondència amb un cineasta amb el qual sentís que tenia alguna cosa en comú, però el banyolí va canviar les regles: «Em vaig estimar més fer-ho amb algú amb qui em pogués entendre, jugar i crear.» Lacuesta coneixia l'obra de Naomi Kawase arran del seu pas per dos festivals barcelonins –el de cinema asiàtic i el de films de dones– i havia coincidit breument amb ella en un festival de Las Palmas. «Tot i que no ens coneixíem gaire, ella va acceptar la proposta, i va suggerir que ens expliquéssim les nostres vides», recorda el director de Cravan vs Cravan i La leyenda del tiempo.

Ell va ser el primer a escriure una carta que, en format de curtmetratge, va viatjar a Nara (Japó) a l'agost. Amb certa celeritat, la directora va respondre per tal que hi hagués temps de creuar dues epístoles més abans de trobar-se a Barcelona amb motiu del final de l'experiència i la projecció dels treballs creats per a l'ocasió i de part de la seva filmografia. Precisament, abans d'ahir els dos directors es van desplaçar a Banyoles per conèixer els orígens de Lacuesta i rodar-hi, amb una improvisació total, el capítol final d'aquesta correspondència creuada. Ahir a la tarda es van dedicar a editar el treball per tal que avui es pugui estrenar davant del públic, a partir de les set de la tarda.

En les cartes enviades per Lacuesta es veu el cineasta gironí en la seva intimitat, mentre que les cartes fílmiques que li torna la japonesa són un mirall de la nova etapa que va iniciar Kawase després del naixement del seu fill, que va reflectir en un dels seus darrers llargmetratges.

La comissària del cicle, Anna Petrus, va afirmar ahir que «els dos cineastes tenen en comú que són inclassificables, polièdrics i que afronten el fet cinematogràfic amb total llibertat, que exploren formats i que el seu treball pot ser considerat com uns tallers d'experimentació». Amb tot, posats a buscar diferències, Kawase explica que les seves «cartes» són uns cants optimistes a la vida: «Enlloc de lamentar-se del món tràgic en què vivim, prefereixo expressar la idea que en el món també hi ha coses maques.» El seu cinema té un to espiritual, espectral i fins i tot fantasmagòric que no es percep tant en l'obra de Lacuesta, potser més vinculada a la concepció occidental de la relació epistolar. Amb tot, Lacuesta i Nawase tenen en comú que no poden entendre el cinema dissociat de la vida quotidiana. «És un fet més de la nostra experiència vital», coincideixen.