Una de les imatges més curioses de la recent última edició de la Mostra de Venècia correspon a l'entrega del Lleó d'Or al conjunt de la carrera a Ermanno Olmi de les mans de l'esperitat cantautor i showman Adriano Celentano, que també ha protagonitzat i dirigit pel·lícules esbojarrades als antípodes de l'autor de L'arbre dels esclops (L'albero degli zoccoli, 1978), un film d'intens rigor poètic en què camperols de la zona de Bèrgam (on va néixer el cineasta) interpreten els personatges de quatre famílies que afronten amb resignació, però sense perdre la dignitat, les dificultats i injustícies socials que defineixen la seva existència. Olmi va tenir present els propis records de la vida camperola en aquesta pel·lícula excepcional filmada amb la seva experiència de documentalista que va marcar els seus inicis com a cineasta, però que, de fet, mai no va oblidar. Malgrat que, a propòsit de Cien clavos, Olmi hagi afirmat que, als 77 anys, renuncia a la ficció per tornar al documental, la seva mirada sempre ha estat la d'un documentalista amb un sentit poètic amb el qual mostra la bellesa del món que filma. Que, explicant una història, el cineasta de Bèrgam aporta un document i alhora un poema tant ho exemplifiquen L'arbre dels esclops com Cien clavos, dues pel·lícules separades temporalment per gairebé trenta anys, però que comparteixen una estima semblant, molt pròpia d'Olmi, per una vida «senzilla» pròxima a la naturalesa. Una actitud no exempta de controvèrsia. Si L'arbre dels esclops, definida massa simplement com una rèplica del Noveccento de Bertolucci, va ser acusada de socialment conformista, Cien clavos ha convidat a la polèmica pel seu suposat antiintel·lectualisme vinculat a l'elogi d'una vida en comunió amb la naturalesa. Però si tot acostuma a ser més complex, en Olmi encara més.

Ermanno Olmi és cristià, però una altra cosa és que sigui catòlic. El que és segur és que no és papista. A Cien clavos, un jove professor de la Universitat de Bolonya (personatge interpretat per l'actor israelià Raz Degan, famós a Itàlia per la seva participació en anuncis publicitaris) mata cent llibres de filosofia. Els mata literalment: clavant-los amb cent claus al terra de la biblioteca. No és aquesta una manera de carregar-se Benet XVI, el Papa intel·lectual que, emparant-se en textos, predica com un inquisidor allunyant la religió de la vida? El cas és que, després del seu atemptat, el jove professor ocupa una casa a la ribera del riu Po compartint amablement la seva vida amb els habitants del lloc. Podrà discutir-se la possible dimensió redemptorista del personatge, una mena de nou Crist a la Terra. I és possible sentir-se distant de la paràbola. Però, un cop a la ribera del Po, Olmi fa sentir a prop el riu i la vida que flueix. Filmar la bellesa del món continua essent una de les grans tasques dels cineastes. També fer pensar sobre la vida.