El problema de Vicky Cristina Barcelona és que no és una pel·lícula de director sinó de productor. Jo no tinc res en contra de les pel·lícules de productor. Algunes de les més bones o més famoses de la història són degudes a aquells senyors que, com que s'hi jugaven els quartos i sabien millor que ningú què volia el públic, ells mateixos dictaven el guió, triaven els actors i si convenia pintaven els decorats. Com que el costum o els sindicats exigien que la pel·lícula tingués director, els productors agafaven el primer infeliç i el feien signar. Allò que el vent s'endugué i Casablanca són pel·lícules de productor, i mirin si són famoses i han donat diners.

Quan dic que l'última pel·lícula de Woody Allen és de productor no vull dir que l'hagi dirigida el senyor Jaume Roures de Mediapro o només ell. L'ha dirigida tothom que ha trobat que per amistat o per les subvencions que concedia tenia dret a opinar. Jo vull que hi surti la Sagrada Família. La Sagrada Família. Jo, que es vegi que Barcelona té mar. El rompeolas. I muntanya. Una muntanyeta. Jo vull que hi surti la Lloll. La Lloll en un bar. I en Basté. En Basté i en Bassas, perquè no hi hagi raons. En un moment del rodatge uns periodistes van dir que quedaria una Barcelona massa de postal. Unes escenes del Raval per acontentar els periodistes. Tu, que els d'Oviedo se'ns enfaden. Vistes asturianes. Match Point, l'últim producte bo d'Allen, se sabia que passava a Londres sense que hi sortís Picadilly Circus. Aquí, Barcelona és d'entrada al títol i si no hi actua el Floquet és perquè es va morir. Una cosa és una pel·lícula de productor i una altra, de productors. Amb aquest garbuix no es pot treballar i així ha sortit Vicky Cristina Barcelona. Una pasterada inintel·ligible. BCN amb v de Vicky i c de Cristina: VCN.

Woody Allen havia pensat que el protagonista fos un torero. Els productors es van esgarrifar i al final és un pintor que s'enamora d'una estudiosa de la identitat catalana. Hauria estat millor el torero. Almenys hauríem rigut.