En una seqüència de La belle personne, Chiara Mastroianni mira somrient la protagonista de la pel·lícula, una jove que viu un dilema entre l'amor protector d'un company de classe i la passió que sent per un professor (Louis Garrel), que la desassossega i l'espanta perquè li revela la seva pròpia vulnerabilitat i el temor respecte la fragilitat del sentiment amorós. La presència de la filla de Mastroianni i Deneuve és un homenatge a Manoel de Oliveira, que fa uns anys, amb La carta, també va fer una adaptació contemporània, però volgudament anacrònica, de La princesa de Clèves, la novel·la del segle XVII escrita per Madame de La Fayette. La protagonista del film del cineasta portuguès és Chiara Mastroianni, que, en aquest moment de La belle personne, mira una altra princesa de Clèves i a la vegada somriu de manera còmplice a una jove actriu, Léa Seydoux, una nova revelació femenina del cine francès.

Hi ha altres picades d'ullet i complicitats cinèfiles a La belle personne, una d'aquelles pel·lícules que sembla que només puguin inscriure's dins de la tradició del cinema francès. També és el cas de L'heure de l'été, film d'Olivier Assayas que s'estrenarà a l'Estat espanyol amb el títol de Las horas del verano, i que es projecta a Sant Sebastià com una perla provinent d'altres festivals quan, de fet, va exhibir-se fa uns mesos a França sense haver-se presentat a cap festival. El film d'Assayas, ple de coses en la seva aparent lleugeresa, gira a l'entorn de tres germans que no saben què fer amb la casa familiar després de la mort de la seva mare.

Pel que fa a La belle personne, tot i els seus homenatges i cites, no és un santuari cinèfil, sinó que la pel·lícula és viva en la mesura que, en el món d'un institut de secundària, hi fa present la circulació del desig i l'emergència de l'amor, amb el seu goig i el seu dolor que defineix l'adolescència. A través de les classes, la pel·lícula de Christophe Honoré (inèdit comercialment a l'Estat espanyol després d'haver realitzat diverses pel·lícules amb Louis Garrel, entre les quals Ma mère i Dans la ville) també vol fer vindicar una formació humanista que contribueixi a una educació sentimental que passa tant pels textos literaris i el cinema com per l'òpera i les cançons melòdiques que van acostant el film a un musical.

Pel que fa a Gènova, del director britànic Michael Winterbettom i presentada a la secció oficial, també parla del descobriment de l'amor, o més aviat del sexe; és el cas d'una jove nord-americana que, amb el seu pare i la seva germana petita, es traslladen a la ciutat de Gènova després de la mort de la mare en un accident de trànsit. Però ni el tema del dol ni el trasbals de l'adolescència, entre altres elements en joc, prenen força i veritat al film.