La trama d'El rey de la montaña, de Gonzalo López-Gallego, és d'aparença molt simple. Un home sol viatja en cotxe per una muntanya i després de donar unes quantes coses es perd. Quan està mig perdut es troba la noia, que havia conegut per atzar en una gasolinera, i junts comencen a viure una estranya aventura terrorífica pensada per provocar una certa inquietud a l'espectador. L'home és perseguit per un assassí anònim que no para de tirar-li trets. Malgrat tots els intents, infructuosos, per trobar una possible reconciliació, el mal invisible no accepta cap treva ni cap pacte possible.

El tema central de la pel·lícula i la perspectiva que utilitza Gonzalo López-Gallego per poder-la fer creïble recorden un seguit d'obres vistes mil i una vegades. Per una banda, reprèn el mite del cinema de por en què un personatge perdut al bell mig d'un laberint acaba trobant-se frontalment el que és veritablement sinistre i desconegut, i per l'altra sembla que dóna forma una vegada més a la clàssica qüestió de la cacera de l'ésser humà enmig d'un espai –les muntanyes– veritablement feréstec. El joc pot remetre fàcilment cap a un seguit de títols mítics del cinema de terror i de suspens. L'individu perdut enmig de la natura que xoca amb un seguit de personatges estranys podria remetre a Deliverance, de John Boorman, sense que es repeteixi el mític duel de banjos. La persecució a mort d'un home fins al punt de convertir-se en la presa d'un caçador té un il·lustre precedent clàssic, El malvado conde Zarof, d'Ernest B. Shoedsack. Aquesta curiosa barreja de referents clàssics s'eclipsa en la part final, en el moment en què s'acaba revelant la trama i es pot veure quin és el veritable rostre de l'assassí o assassins. Llavors, de cop i volta sorgeixen dos títols mítics del cinema d'autor contemporani, en els quals els directors exploren i qüestionen el costat fosc de la violència, Funny Games, de Michael Haneke (primera versió en aquest cas), i Elephant, de Gus van Sant.

És evident que el còctel cinèfil que proposa Gonzalo López-Gallego pot fer disfrutar més d'un espectador, sobretot si es té en compte que la pel·lícula serà objecte, com el film de Haneke, d'un remake americà. Amb tot, però, a mesura que avança la pel·lícula fa la sensació que els ingredients de la coctelera són massa insípids. Leonardo Sbaraglia no té cap mena de força, María Valverde es limita a ser un rostre i la intriga no té prou emoció per fer preocupar els espectadors durant hora i mitja pel que espera un personatge que no ha generat cap identificació. La manca d'esma en la posada en escena és conseqüència indirecta de l'excés de referència. El rey de la montaña és la clàssica pel·lícula que està més pendent de les citacions dels altres que de la pròpia veritat personal.