Després de la potència i intensitat de No es país para viejos, els germans Coen potser han necessitat un divertimento que, després de ser presentat a Venècia, va arribar ahir a la secció no competitiva Zabaltegi com a perla d'un altre festival. Una perla relativa perquè, en el cas de Burn after reading, hi ha l'humor més fàcil dels Coen, que exhibeixen un registre menor amb aquesta embolicada i volgudament absurda història sobre la destinació d'un disquet d'un exagent de la CIA que interpreta John Malkovich, que va arribar ahir a Sant Sebastià. George Clooney, Frances MacDermond, Brad Pitt i Tilda Swinton també formen part de l'espectacular repartiment d'aquesta pel·lícula que, això sí, es despatxa a gust sobre els mètodes de la CIA i reprèn un dels temes fonamentals dels Coen: què es pot fer per diners? Encara que només sigui per tenir uns diners per fer-se unes operacions de cirurgia estètica.

Pel que fa a la secció oficial, va destacar Frozen river, avalada amb el premi del jurat del festival de Sundance. Quentin Tarantino, com a president d'aquell jurat, va comentar que l'opera prima de la directora Courtney Hunt és «una meravellosa descripció de la pobresa a Amèrica». No sé si la definició pertinent és «meravellosa», però, en tot cas, Courtney Hunt, assumint certes formes i fórmules del cinema independent nord-americà amb inquietud social, aporta una pel·lícula digna sobre dues dones que, per tal de sobreviure i per mantenir els seus fills, passen immigrants asiàtics als EUA a través d'un lloc de la frontera amb el Canadà. Són dones sense home (sigui per mort o per abandonament) i pertanyents a mons diferents (una és una blanca pobra que viu en una casa prefabricada, l'altra és una mohawk que viu a la reserva de la tribu) que, per les seves necessitats de supervivència, comencen una relació interessada que derivarà en una amistat inesperada. De moment, Frozen river és el film més estimable entre els projectats a la secció oficial, en què ahir també va presentar-se el quart llargmetratge de Kristian Levring, un dels cineastes danesos que van signar el manifest Dogma 95, amb les regles del qual va rodar The king is alive, que segueix uns turistes occidentals perduts al desert de Namíbia.

Així com pràcticament no hi ha tradició de cinema asiàtic, per posar un cas significatiu, en la secció oficial del festival, aquest té una tendència a encabir recargolades pel·lícules europees, preferentment daneses, protagonitzades per tipus aparentment corrents i amb una vida normal que, de sobte, actuen d'una manera estranya fins a treure una mena de monstre fins aleshores amagat per les convencions socials i les rutines laborals. Un nou exemple és Den du frygter (no em tinguis por), en què, a partir del moment en què abandona temporalment el seu treball, sent un desig d'experimentació que el durà a prendre uns nous antidepressius participant en unes proves per comprovar els efectes secundaris del medicament. Com si se sentís «més poderós que la vida», per esmentar el títol de la pel·lícula de Nicholas Ray en què James Mason es transforma sota els efectes de la cortisona, el personatge desfermarà la seva violència reprimida i una animadversió latent per la seva dona. De la mateixa manera que es té la sensació que Ulrich Thomsen (l'actor revelat amb Celebración, on és el fill que, en una sobretaula, va revelant coses horroroses del seu pare) ha fet anteriorment aquest paper, el film de Levring, trampós i arbitrari, crea una impressió de déjà vu.

Afortunadament, no només hi ha la secció oficial, de manera que cal buscar temps per veure els films de les retrospectives dedicades a Mario Monicelli, gran artífex de la comèdia neorealista italiana, i a l'anglès Terence Davies, del qual s'ha projectat el seu últim film, Of time and the city, una visió a través del muntatge d'imatges d'arxiu de Liverpool, ciutat del cineasta, a propòsit de la seva capitalitat cultural europea.

Gairebé d'esquitllentes, com a un dels films especials de la secció Zabaltegi i després d'haver concursat a Canes, també s'ha projectat la darrera (i més romàntica que mai, travessada pel dolor de l'amor, per la temptació del suïcidi i per presències fantasmals) pel·lícula del francès Philippe Garrel, que va comentar a Sant Sebastià que el seu cinema continua essent de la resistència contra les omnipresents imatges que només són filles del comerç.