El primer dia de programació del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) va ser del tot variat, des del jazz llatí (Recordant Xavier Cugat) fins al rock (amb Mine!, Kitsch, Triulet i Whiskyn's, entre altres), passant per la cançó improvisada, electrònica amb cant d'estil (Orxata Sound Sistem) o la rumba (Ai Ai Ai). Dijous només la pluja de mitjanit va fer perillar el bon funcionament de tot, però els escenaris coberts d'El Sucre, la Jazz Cava, el Cafè de l'Orfeó i, fins i tot, fora de programa, El Petricó, es van convertir en vertaders refugis de la bona música a Vic. Avui, els que s'apropin al MMVV trobaran molts més grups, amb tanta o més diversitat, com ara Ten Thousand Islands, Pascal Comelade & Bel Canto Orquestra, Pau Riba Dic Emsembla, Oliva Trencada, Bikimel, Plouen Catximbes, Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, La Brigada, Gossos, Conxita, Giulia Valle Group, Gorka Benítez Sextet i At Versaris.

L'espectacle inaugural de la Barcelona Big Latin Band de dijous, però, no va encendre gaires passions, tot i que el públic d'edat avançada gaudia d'allò més recordant Xavier Cugat. El director musical, el pianista Ramon Escalé, va assegurar que els tretze músics eren allà per recordar Cugat «més enllà de la imatge glamurosa i mediàtica», la que es coneix gràcies a Hollywood. La idea era retre un homenatge al que han après els músics del treball de Cugat en orquestra. El resultat van ser sis interpretacions, desangelades la majoria, tot i el color que podrien tenir Siboney, Mambo gordo o Coco seco. En aquests tres temes, va acompanyar la veu vellutada de Laia Cagigal, que no acabava de trobar, però, el punt frívol, fresc i elegant alhora que s'espera –per la imatge mediatitzada, és clar– dels temes de Cugat. Tres quarts d'hora Recordant Xavier Cugat van ser suficients; i si s'aspira a fer gires en teatres o auditoris caldrà donar més diversió a la cosa.

A l'escenari Pep Ventura es va poder veure una joveníssima banda, Mine!, que presentava el seu primer disc, Villa Antonieta, editat per Laura R. Perkins, segell que també ha editat l'últim disc de Kitsch –el desè–, que actuaven al mateix espai gairebé dues hores després. El concert de Mine! va ser ambiciós (com només la joventut s'hi llença), amb molts col·laboradors, des d'una secció de vents fins a amics i membres d'un altre jove grup, Rosa-Luxemburg. Kitsch, en canvi, és un grup que ha fet vint anys, com el MMVV, on ja van actuar en la segona edició. L'experiència és un grau, i els banyolins Kitsch són molt estimats pel públic vigatà, al qual van oferir tant cançons de Kitsch 10 (2008) com clàssics com ara Oració i Déu i el gos.

Entre la programació off dels grups emergents, dins de l'In-Victro, cal destacar l'actuació dels Triulet, al Cafè de l'Orfeó, capaços de crear atmosferes efímeres però efectives. Menció a part, i d'honor, s'ha de fer al poeta André Mienvielle, que va regalar un recital a l'església de la Pietat, que va recollir les meravelles de la seva prodigiosa veu, capaç d'improvisar cançons que ara remeten a Occitània, ara al País Basc i l'Índia, i sobretot a la tradició oral dels gitanos i els pobles nòmades. Una delícia sorprenent amb cants primitius i ancestrals que combinen perfectament amb els jocs vocals a base de pedals i una màquina amplificadora i distorsionadora de sons, fets, per exemple, amb una simple ampolla d'aigua de plàstic. André Mienvielle presentava el seu disc La vie d'ici bas i no va parar d'ironitzar en tot el recital, com quan va recordar l'anècdota del seu col·lega John Cage, que al final d'un concert seu en una universitat li van dir: «Ha anat bé, oi?» I ell va dir: «Bé, de dues mil persones n'han quedat dues-centes.» Són propostes, és clar, allunyades del gran públic, però a Vic hi va haver l'ocasió de gaudir-ne també amb altres concerts, com ara el d'El Sucre amb Pellizco, el nou projecte d'uns ex-Mártires del Compás. Quan va començar a ploure, les solucions d'aixopluc van ser diverses i ben curioses, com ara el concert que van oferir Ai Ai Ai al restaurant El Petricó, on una bona colla de gent va ballar les seves rumbes.