La llegenda que el cineasta de Manhattan no sortia del seu barri, fins al punt de preferir tocar el clarinet al Michael's Pub que recollir l'Oscar, ja fa anys que s'ha trencat. Allen s'ha convertit en un cineasta viatger que intenta posar en relació el seu discurs sobre el gran simulacre de la vida per diferents països i per diferents decorats. A Todos decimos I love you, Venècia era l'espai de les pintures de Tintoretto, on encara era possible edificar un relat sobre com som capaços de construir les nostres nostàlgies fins a sentir-nos atrapats per les seves quimeres. En la trilogia anglesa formada per Match point, Scoop i Cassandra's dream, Londres ha estat l'espai de les aparences aristocràtiques des d'on és possible construir, a la manera d'Henry James, uns relats sobre la culpa. En els seus múltiples pelegrinatges, Allen no intenta buscar mai la realitat física del lloc, sinó endinsar-se en la seva mitologia. Des d'aquesta perspectiva, Vicky Cristina Barcelona no pot ser mai vista com una pel·lícula sobre una certa Barcelona d'ara i aquí, sinó com la construcció mítica que Allen du a terme a partir del decorat d'una ciutat postal capaç de despertar en el cineasta un relat sobre certa mitologia ibèrica marcada per la sang calenta dels seus nadius.

Barcelona no ha tingut la sort de Venècia o Londres dins de la filmografia d'Allen. Vicky Cristina Barcelona no neix com la gran obra del cineasta, sinó com una pel·lícula menor, un divertimento al final del qual ens recorda que l'amor és probablement el veritable sentit de l'existència. El cineasta pren el marc barceloní com a pretext per fer una pel·lícula turística sobre dues noies americanes que fan turisme i que, un cop instal·lades en una luxosa casa amb vistes, descobreixen el veritable sentit de la passió. Una de les noies afirma que vol fer una investigació sobre la cultura catalana i en tota la pel·lícula, aquesta hipotètica cultura catalana no va més enllà d'un seguit de referències a Gaudí. A Allen, allò que sobretot li interessa és jugar amb el seu imaginari popular ibèric i actualitzar els mites de Don Joan i Carmen en el nostre present. Les noies americanes es creuen amb un mascle espanyol, bohemi i pintor (?) que les porta amb avioneta fins a Astúries, on senten tocar El noi de la mare per un guitarrista. En la mitologia ibèrica, mentre l'home és seductor i porta el seu llibertinatge fins al límit marcat pel seu desig, la dona és tota visceralitat, és venjativa, apassionada i gelosa. Penélope Cruz no fa més que donar forma a l'estereotip, posa el mascle a la corda fluixa i treu l'arma quan apareix la solució oportuna.

La Barcelona representada a Vicky Cristina Barcelona no és més que un decorat postal, amb vistes des del Tibidabo, amb dimonis que tiren petards a la plaça Sant Jaume i amb dues meuques del Raval com a teló de fons. Malgrat l'operació de vernís duta a terme amb el doblatge, en la versió internacional que circula pel món, la llengua catalana no hi és mai present, ni tan sols en les etiquetes d'una botiga de queviures. Probablement, l'univers postís que dibuixa Allen funciona a l'exterior i els retrets que li fem nosaltres poden semblar provincians de la mateixa manera que a nosaltres ens funcionen determinats imaginaris turístics de ciutats que desconeixem. De totes maneres, hem de reconèixer que costa molt fer abstracció del context i que pels espectadors catalans, la pel·lícula té alguna cosa que ens dol. Sobretot, ens dol perquè Allen és un gran cineasta i a hores d'ara podríem demanar-li molt més rigor en les seves visites a la ciutat postal.