Assisteixo, amb dos mesos de distància, a la comissió sobre els Drets de les Dones del Parlament de Catalunya, a dues compareixences que esdevenen reflexions –amb presentació d'eines i propostes de canvi– per aconseguir la igualtat entre els homes i les dones.

En primer lloc, escoltàvem els rectors i rectores de les universitats catalanes. Ens exposaven els plans d'igualtat que s'hi estan desenvolupant, fruit d'un acord de la comissió Dona i Ciència, que presideix la doctora Giménez-Salinas. S'hi feia evident que, malgrat que la universitat ha ser considerat un espai de ciència, coneixement i idees, això no necessàriament va acompanyat de les mateixes oportunitats, reals, per a dones i homes. La mateixa presidenta ens recordava que la primera dona que va poder escoltar una classe de dret a la universitat va ser Concepció Arenal. Ho va fer, però, disfressada d'home. És una reflexió que enllaçava amb xifres i estadístiques sobre la universitat actual. Un 56% dels matriculats a les universitats catalanes són dones –però continuen estant matriculades en carreres vinculades als serveis i a la cura dels altres–. Elles acaben amb millors qualificacions. Finalitzen en un nombre més alt els seus estudis: un 60%. No obstant això, l'efecte tisora provoca que el seu protagonisme i responsabilitat disminueixin.

La conclusió dels i les presents fou el reconeixement a la globalitat d'universitats catalanes que es plantegen una mirada crítica a la realitat i assumeixen que cal actuar per canviar la situació i redreçar-la, fet que evidencia un nivell de compromís alt per part d'aquestes institucions educatives.

Dimarts passat, per altra banda, escoltàvem la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, i la presidenta de l'Institut Català de les Dones fent balanç del pla d'acció i desenvolupament de les polítiques de les dones 2005/2007 i esbossant el nou pla de futur.

El relat, amb xifres i estadístiques, va deixar clar que el govern del país està tensionat, en el sentit positiu de la paraula, per qüestionar i anul·lar discriminacions envers les dones i per impulsar noves condicions que facin que les dones tinguin més participació en la vida social, política, cultural. Per avançar en un canvi cultural. S'evidencia l'important augment pressupostari del 2005 al 2007, que representa un 120% i, especialment, la implicació de tot el govern per plantejar mesures concretes i accions: més suport als ajuntaments, relectura del concepte de coeducació i la seva inclusió transversal en l'àmbit educatiu, més línies de suport a la recerca i propostes per superar les desigualtats de gènere en l'àmbit científic, més empreses acollides per redactar plans d'igualtat, més mesures en l'àmbit del treball –promoure la diversificació professional, noves formes d'organització del temps que permetin la conciliació...–, lleis amb perspectiva de gènere que reconeixen les necessitats específiques de les dones lluny de visions assistencials....

Un moment positiu Dos exemples que poden il·lustrar que al nostre país i a les nostres institucions econòmiques, socials i educatives estem en una fase de conscienciació i compromís molt avançada sobre el que suposa la desigualtat. Des de posicions crítiques amb la feina feta i mirant el futur per aconseguir un canvi real. Estem, per altra banda, en una situació social i política especialment positiva per avançar cap a la igualtat, perquè la recerca de la igualtat és a l'agenda política i a l'agenda ciutadana.

Hi ha més convenciment polític i també social. Allò que ha quedat expressat com una realitat en xifres s'ha sumat a les nostres intuïcions, a les demandes històriques. Han quedat clars els estereotips i les mancances. La feina feta ha permès visualitzar i sensibilitzar, generar un estat d'opinió positiva envers la igualtat i la necessitat de compartir el camí a recórrer. A hores d'ara, totes i tots pensem que allò que es planteja per a les dones és en benefici d'una societat més justa i més democràtica, no només en benefici de les dones.

Arribats a aquest punt, és hora de tenir pressa. D'actuar amb fermesa. Més fermesa. Més exigència en l'aplicació de les lleis que hem travat. De controlar matisos i la lletra petita. De trencar les desigualtats que, malgrat el camí recorregut, encara es fan evidents cada dia. És hora de consolidar aquest canvi cultural que requereix un nou contracte social entre homes i dones.

El nou pla de polítiques de dones 2008-2011 serà una peça imprescindible per fer real aquesta actitud. Per marcar aquest ritme. Per les propostes que preveu i perquè planteja desenvolupar la llei per a una nova ciutadania i per a la igualtat catalana. Esperem que així sigui perquè les dones no volem perdre –i volem consolidar– el protagonisme guanyat en un dels moments històrics més afavoridors per a nosaltres.