Aquests dies (divendres a Valls i dissabte a Tarragona) es torna a parlar del doctor Carles Cardó, l'eminent canonge, teòleg i escriptor, nat a la primera d'aquestes ciutats, el 1884, i mort fa cinquanta anys, el 1958, a Barcelona, on havia retornat quatre anys abans, després del corresponent llarg exili per Itàlia i Suïssa.

L'Institut d'Estudis Vallencs serà l'escenari, aquest divendres, de la presentació del llibre A l'entorn de Carles Cardó: relacions d'exili amb Joan de Borbó, escrit per Lluís M. Moncunill i Cirac i editat per Cossetània edicions. Tot queda a casa, és a dir, a Valls. Em sembla magnífic, perquè, en aquest cas, la «casa» és la terra natal de l'Institut, del recordat canonge, de l'autor del llibre i de l'editorial. Què més es pot demanar? Ja només faltaran els Xiquets, de Valls, una mica de vi bo i un grapat d'avellanes.

El nom de Cardó, com el de tants, va ser silenciat durant el franquisme i durant els trenta anys que fa que tenim democràcia, amb les excepcions que fan al cas, no ha anat gaire més enllà dels qui foren els seus contemporanis, que ja han anat desapareixent, dels qui van fer la resistència catalanista i catòlica els anys de la dictadura i dels qui, des de la transició, s'han anat interessant per rescatar la tradició catalana del pensament catòlic contemporani, del qual l'il·lustre clergue va ser un dels màxims representants. És molt meritori, doncs, que des de Valls es rescati la figura i el pensament, el coratge i la moralitat d'un home com Carles Cardó, de catalanitat i de fe integrals. Parlar en aquests termes, avui, pot semblar extemporani, però sembla mentida com són d'actuals, vigents i necessàries les reflexions i meditacions que deia i escrivia, fa setanta o vuitanta anys, el prelat vallenc.

La reactualització del seu pensament –entre els diversos erudits que s'hi han dedicat al llarg dels temps– ens ve donada, doncs, per aquest treball de Lluís M. Moncunill (Valls, 1933), home d'extenses devocions intel·lectuals, teològiques i filosòfiques, que ha estudiat llargament la cosmogonia mental del seu paisà, sobre el qual ha escrit articles i assaigs (Quaderns de Vilaniu, Quaderns de Vida Cristiana, Serra d'Or, etc.), a qui conegué personalment, a Valls, a meitat dels anys cinquanta, i a qui ara dedica –amb el llibre citat– un altre volum, de pròxima aparició, titulat Carles Cardó: un clàssic del pensament.

Em refereixo que, amb tots aquests textos –lentament preparats des dels anys seixanta i setanta–, amb el seu assaig sobre l'Església de la postguerra a Tarragona (en el llibre col·lectiu La postguerra literària a Tarragona, Arola, 2007) i amb els llibres i articles que un altre estudiós d'arrels vallenques, Jordi Giró i París (Tarragona, 1962), ha dedicat fa poc al doctor Cardó, la seva figura comença ja a ser desmenussada perquè ens hi puguem entretenir amb més detall i, per tant, sense ventilar-la amb quatre generalitats banals, superficials i demagògiques.

Carles Cardó, en definitiva, va ser una glòria de la cultura catalana del segle XX, literàriament, religiosament i humanament, com altres eclesiàstics de la seva època (els doctors Manyà, de Gandesa, o Higini Anglès, de Maspujols), tots els quals renovaren la carcassa postfeudal, reaccionària, integrista i carlinota que encara cuejava a principi del segle passat. Ells, amb el Cardenal Vidal i Barraquer, també d'aquesta terra tarragonina, de Cambrils, van salvar l'honor d'una Església que es volia catalana, però que, per desgràcia, en la seva jerarquia, donà arguments perquè fos bàrbarament atacada i substituïda, a partir de 1939, per un conglomerat «nacionalcatòlic» estretament aliat amb el franquisme més militaritzat.

El primer d'aquests llibres de Lluís M. Moncunill ens recorda la tragèdia de Cardó i de la seva generació, a partir dels primers mesos d'esclatada la guerra, amb el cop contra la República i el contracop populista, que desencadenà un odi visceral contra tot el que feia fortor de sotana, sense saber ni intuir que la que portaven gent de la talla del capellà de Valls no suposaven cap encarcarament mental, ans al contrari. Cercaven un profund respecte a tot el que és humà i una radical transformació de les injustes estructures socials.

Però, com ja se sap, el país embogí i, enmig d'aquell panorama, els qui tractaren de mantenir el seny (impossible davant les pistoles) no van tenir altre remei que demanar ajut per marxar. És el que va fer, com molts, el doctor Cardó. Tan necessaris que eren a Catalunya. Als cinquanta de la seva mort, la seva memòria i el seu testimoni ens continua interpel·lant.