A finals dels anys setanta, dues pel·lícules italianes mostraven la vida camperola a començament de segle. La primera era Novecento, de Bernardo Bertolucci, una grandiosa construcció èpica que travessava els primers cinquanta anys del segle XX per tal de mostrar-nos la utopia de la lluita comunista contra el malson dels terratinents. La segona, El árbol de los zuecos, d'Ermano Olmi, era molt discreta. En lloc de travessar el segle, s'ocupava d'un any i tenia com a punt de referència els rituals d'una família de pagesos piemontesos. La crítica oficial de l'època no va dubtar a beneir l'afirmació progressista de Novecento, que culminava amb una gran bandera vermella com a triomf metafòric de la revolució que l'any 1945 va expulsar el feixisme d'Itàlia i a minimitzar la importància d'El árbol de los zuecos, que era considerada com l'anti-Novecento de la democràcia cristiana. Els anys, però, han acabat girant la balança. L'obra de Bertolucci peca d'un excés de grandiloqüència i crispació gratuïta, mentre que la pel·lícula d'Olmi ha esdevingut una de les joies de la modernitat cinematogràfica.

La carrera cinematogràfica d'Ermano Olmi ha estat llarga i fructífera. Comença l'any 1959, amb Il tempo s'è fermato, una pel·lícula sobre la supervivència a la muntanya, i continua amb Il posto, en què un noi de la província troba una feina en una empresa de Milà durant els anys del miracle econòmic i després s'adona que el lloc del treball funcionarial el condemna a la monotonia dels mateixos gestos, a la despersonalització i a l'alienació. I va anunciar la seva retirada amb una pel·lícula d'essència profundament religiosa, Cienclavos. En el moment de la seva estrena a Itàlia, Olmi no va deixar d'indicar que la seva pel·lícula no era més que una mena d'atac frontal contra Joseph Alois Ratzinger, el papa Benet XVI.

La paràbola de Cienclavos parteix d'una acció que ben bé podria considerar-se una bella instal·lació d'art conceptual. En una biblioteca vaticana vella, el capellà encarregat de curar els incunables es troba que hi ha un centenar de llibres tirats per terra, cadascun dels quals està travessat per un clau. Olmi no triga a presentar-nos el culpable de l'acció i a donar-li la forma d'un jove professor universitari, d'aspecte clarament messiànic, que considera que l'acció no era un atemptat, sinó la conseqüència de la seva obligació moral. Què vol dir el vell director Ermano Olmi amb aquesta estranya instal·lació? Quina relació té aquesta paràbola amb el seu discurs contrari a Ratzinger?

Olmi no triga a deixar-ho massa clar. El poder eclesiàstic s'ha institucionalitzat, s'ha pervertit i ha convertit els seus òrgans burocràtics en un fre per al desenvolupament de la fe profunda i de les autèntiques conviccions cristianes. Els cristians de veritat han de desprendre's dels llibres, del llegat institucional, i intentar recuperar el sentit profund del catolicisme, basat en la pobresa, el contacte amb els altres i la caritat. El professor que clava claus als llibres com si els intentés portar cap al sentit profund de la crucifixió, es presenta com un dimissionari d'aquesta Església que ha creat Ratzinger, l'intel·lectual que oblida el poble, per tal de buscar el sentit primigeni de l'Església, tornar a l'Església dels orígens i recuperar la força ecumènica en contacte amb els seus apòstols. El nou messies vol recuperar la innocència originària, i per això necessita desprendre's del saber, dels béns materials del món modern, i recuperar el sentit de la pobresa.