Diuen que aquest any hem commemorat la derrota sota la bandera de la perplexitat. De fet, els ànims són tan diversos com els individus però els ànims col·lectius, aquells que van i vénen de nosaltres a la nostra comunitat, aquella vibració de la sentimentalitat patriòtica que en un o altre sentit i en una o altra intensitat tothom experimenta, sembla que en el cas de la tribu catalana estan desmaiats. Les idees i els líders són confusos i afirmen que tenim l'autoestima baixa, que ens sentim aclaparats per les noves crueltats del mercat, de tots els mercats, i per les velles debilitats polítiques. I per la dolorosa constatació que de la mateixa manera que el nacionalisme català es construeix en oposició al nacionalisme espanyol, el nacionalisme espanyol es construeix negant el nacionalisme català, que a la vegada es construeix en oposició a l'espanyol.

És una lògica inquietant i inevitable, una llei pendular que, ara que els ànims de la tribu espanyola campen desinhibits, sembla haver-se perfeccionat i que més que en un cercle ens endinsa en una espiral viciosa que, per exemple, als fòrums d'internet desencadena dia rere dia espectaculars focs artificials. Individualment o col·lectivament, tenir l'autoestima baixa és molt més torbador que tenir-la excessivament alta, però és menys ridícul. No estic parlant de coses serioses com els recursos, o de la necessitat d'esdevenir un país normal, o de les condicions que calen per bastir la societat lliure, justa, desvetllada i feliç que tant cobejàvem, però, atrapats com estem en aquesta dinàmica de nacionalismes que es retroalimenten, no puc evitar un cert neguit sentint contínuament com s'afirma que Espanya finalment s'ha modernitzat. Que vol dir modernitzar-se? Desenvolupar-se econòmicament? Poder-se comprar un 4X4?

Aquest país que segueix a la cua de la OCDE d'inversió en educació, on lideren l'audiència programes de televisió que fan esgarrifar i els índex de lectura són els més baixos d'Europa, on l'elit de la societat, inclosa la intel·lectual, encara es reuneix sota el sol per contemplar com mortifiquen un animal, on l'ostentació i la banalitat senyoregen i el verí de la intransigència domina tota la vida pública començant pels mitjans de comunicació, on l'economia passa de la bogeria del pelotazo a la bogeria del totxo, potser sí és un país modern, perquè ha esdevingut pròsper, però continua sent una país lamentable.

Encara que aquell home alt i català que juga a bàsquet, en un anunci de televisió, repetís fa uns dies amb ridícula solemnitat que allò que realment importa és que el món admiri les habilitats pàtries per posar pilotes dintre d'una anella. Ui! si això ho hagués afirmat amb la samarreta de la selecció catalana, ja veig tota aquella plèiade de partidaris de la lengua común fent sang d'aquestes coses grotesques que tenen les emotivitats nacionals. Unes i altres, encara que sempre és més difícil adonar-se de les pròpies. Les glòries esportives deuen formar part de la modernitat i de l'embotiment patriòtic espanyol que tant ens incomoda, tota aquella exaltació que fomenten individus que van de pressa pels circuits o saben passar pilotetes damunt una xarxa i que tenen el domicili fiscal a Mònaco perquè entenen que fent onejar banderes ja compleixen amb les seves obligacions cíviques.

Fa un parell de mesos, uns entusiastes de la selecció espanyola de futbol cantaven plens d'orgull davant d'uns alemanys: somos españoles, oeoeoe! És clar, vaig pensar: qualsevol sigui alemany, o finès, o danès, podent ser, simplement, curt de gambals.