En Josep Riera, president de la Demarcació de Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i amic de tants amics, ha mort. Cadascun de nosaltres té una vida tan singular que no es pot parlar d'ella amb les paraules habituals encara que siguin certes. El llenguatge mostra tota la seva impotència davant la mort, sobretot si ve a traïció i quan no toca. I en Josep Riera ha mort quan no li tocava, i el contrast del seu cos vençut amb la vitalitat desbordant que tenia, fins i tot durant la malaltia, és difícil d'acceptar, encara que ens quedarà gravat per molt de temps l'exemple de dignitat i coratge amb què s'enfrontava al dolor i a un destí funest.La seva obra, feta quasi sempre amb en Jordi Crous i en Jaume Grabuleda, no mostra l'exhibicionisme fàcil de molta arquitectura d'ara: és el fruit d'una professionalitat tan consistent com la seva sòlida formació; perquè en Josep Riera tenia, no solament el domini de l'ofici, sinó una virtut crucial per als arquitectes: l'afany de coneixement de la millor arquitectura que es feia arreu. I arreu anava en els seus constants viatges, amb tots els sentits concentrats, i en tornava amb un coneixement exhaustiu i rigorós del que veia. Gràcies a la seva energia, la curiositat per l'art i la cultura, i a una formació oberta al món però arrelada al lloc, ha escrit un notable plec de llibres i articles, ha estat comissari de diverses exposicions, membre fundador d'experiments tan singulars com el Tint de Banyoles, i un protector i animador d'artistes. Però és l'estima per l'arquitectura allò que el va caracteritzar més i li va donar una altra dimensió: la voluntat fèrria d'estirar el carro de la professió per millorar-la, una voluntat que va posar en pràctica com a Cap de Servei de Cultura del Col·legi de Girona, i fa cinc anys com a President. I a fe que ho va fer sempre bé. No podia ser d'altra manera amb la força, la formació i l'extensa xarxa de coneixences que tenia amb els millors arquitectes. Sota el seu impuls el Col·legi acumula un considerable patrimoni de treballs, conferències memorables, exposicions i publicacions que quedaran per molt de temps a les biblioteques i a la memòria. Va aconseguir un dels objectius que més l'esperonaven: obrir el Col·legi als ciutadans, impregnar la professió d'altres manifestacions culturals que giraven a l'entorn de l'arquitectura, i portar a Girona les millors exposicions i els millors arquitectes d'Europa. És en gran mesura mèrit seu que el Col·legi d'Arquitectes sigui un referent a la ciutat i un reconegut exemple per als altres col·legis.
Però hi ha un aspecte que encara dol més en aquests dies de dol: en Josep Riera era una persona bona, una excel·lent persona, un esperit elegant. Afectuós, discret i delicat amb tothom, sempre donava més del que rebia. Per això, amb la seva mort, que acatem però amb la qual dissentim, als arquitectes de Girona i d'altres llocs sembla que se'ns hagi avançat l'hivern, i ens fa l'efecte que habitem un lloc més inhòspit.
(*) L'arquitecte Quim Español recorda el també arquitecte Josep Riera Micaló, que va morir el 8 de setembre a l'edat de 58 anys
