No parlaré del seu extens exercici professional, fet majoritàriament amb els seus companys Crous i Grabuleda, ni de la seva estreta vinculació amb Banyoles, on va desenvolupar un important paper d'activista cultural. Em limitaré a parlar de la seva relació amb el Col·legi d'Arquitectes, que va iniciar molt jove, un cop acabada la carrera, sempre vinculat amb temes culturals. L'any 2004, en acabar el meu mandat, em va succeir en el càrrec. La seva candidatura va suscitar tanta unanimitat, va semblar tan natural, que no va caldre celebrar la votació, ja que ningú més es va presentar. Aquesta era una de les seves virtuts, la capacitat per generar consens i aglutinar equips, però potser no era la principal per als que el coneixíem, que valoràvem molt el seu entusiasme i la seva generositat. Va arribar a la presidència en un moment de plenitud personal i professional. Li feia molta il·lusió i s'hi va dedicar plenament, deixant una forta empremta tant a la nostra Demarcació com a la Junta de Govern de Catalunya, on va jugar un paper actiu i on la seva opinió era molt valorada. Li va tocar pilotar la institució que aplega tots els arquitectes en un moment difícil, quan s'acabava un cicle expansiu mai vist i s'iniciava una forta davallada, que anuncia un canvi de model. Malgrat els seus problemes de salut, cada vegada més evidents, mai va deixar el seu compromís i ha mort essent el nostre president. Sospito –ell mateix ho havia dit– que això li donava força i que a tots nosaltres ens alimentava la il·lusió que el seguiríem veient presidir les nostres assemblees.

(*) L'arquitecte Carles Bosch i Genover, president de la Demarcació de Girona del COAC entre el 1996 i el 2004, recorda la figura de Josep Riera Micaló, que va morir el dia 8 de setembre a l'edat de 58 anys