Tot esperant el nou finançament, ens anem gastant els quartos en convits i recepcions. Acaba de començar el curs polític i ja és el segon xeflis institucional al qual els periodistes som convocats, juntament amb gent, diguem-ne, socialment representativa. L'altre dia érem al palau de la Generalitat cridats pel president Montilla. Ahir érem al Parlament commemorant la Diada d'aquest any per invitació d'Ernest Benach. Els únics que no noten la crisi són les cases de càtering i el organitzadors –com es diu ara– d'events.

L'any passat i els altres, quan l'oposició era oposició i el govern era govern, el brindis conjunt en aquest acte de vigília de l'Onze de Setembre significava que per damunt de la lluita política de cada dia s'hi situa Catalunya i el record de les seves gestes. Ahir el brindis ecumènic (Ciutadans no hi són ni compten per res) va voler dir que tots són un únic equip per defensar el nou finançament previst en el nou Estatut. Nou Estatut que va acabar amb la divisió universal després d'alguns brindis unitaris. La unitat catalana és fràgil com les copes de cristall, i Madrid ho sap, tot i el boicot al cava i el seu pas a la sidra. Nosaltres anem amb una copa i ells van amb un vas de Duralex, sed lex.

Sí, sí, tots en aquest món pertanyem a un gremi. Qui no és del gremi dels banquers ho és dels ebenistes o dels pintors o dels teixidors o dels que fan la matança del porc o dels pescadors de canya. Se suposa que en aquests convits oficials l'amfitrió, en aquest cas el president del Parlament, ha invitat representants de cada un d'aquests rams professionals els quals, al seu torn, porten la representació dels seus afiliats. Dit d'una altra manera: la cambrera que m'ha servit el menú del migdia és com si hagués assistit a la recepció perquè hi ha estat convidat, en nom seu, el president del gremi de restauradors o els sindicats que miren pels interessos dels cambrers. Però jo, quan em trobo en actes d'aquesta mena i calculo mentalment els diners públics que costen, em pregunto sempre per què no en poden tastar les croquetes i les desestructuracions culinàries, sense persona interposada, les cambreres que serveixen menús de nou euros i qui diu les cambreres diu els conductors d'autobús, els monitors d'esquí, el cirabotes del carrer de Casp, el veremador de l'Empordà, d'Alella o de la Terra Alta o les pobres noies que fan cantonada al carrer de Sant Ramon de Barcelona i que ara mateix contemplo des de la finestra d'un despatx, el meu, que té vistes d'alt contingut social. A tots ells –i elles– els interessaria molt saber de primera mà que hi ha unitat per defensar el finançament i que l'Onze de Setembre bé val una copa de xampany i uns trompetistes sota els arbres del parc de la Ciutadella.

Sortint del parc, són d'admirar aquests ciutadans de tot Catalunya sense invitació a cap acte oficial i sense cara coneguda que amb tota la bona fe del món i amb el patriotisme menys afectat i menys remunerat surten al balcó, pengen una bandera i tornen a entrar.