La Diada de l'11 de Setembre també ha de ser festiva, però, fonamentalment, ha de tenir un caràcter reivindicatiu. Enguany, és molt positiu que des de les nostres institucions i des del govern de la Generalitat, s'hagi volgut remarcar el seu caràcter reivindicatiu, que tant sovint s'eludia intencionadament. Mentre Catalunya no aconsegueixi la seva plena sobirania nacional, mentre no se'ns hagi retornat tot allò que fou objecte de l'espoli més vergonyós de les tropes de Felip V en aquell fatídic any del 1714, la Diada Nacional de Catalunya, any rere any, no pot tenir, ni per les institucions, ni per les seves autoritats, ni pels catalans i catalanes, un altre objectiu més important que reivindicar-ho amb èmfasi, però especialment amb contundent convicció.

Enguany se'ns han remarcat les greus dificultats que Catalunya haurà de superar en les negociacions amb el govern de l'Estat per obtenir un just i digne finançament. Això no és cap novetat perquè sempre (des de l'anomenada recuperació democràtica), els diferents governs de Madrid, amb la seva actitud arrogant uns o amb un aparent tarannà educat i amb una persuasiva predisposició enganyosa els altres, han acabat negant qualsevol reivindicació que veritablement signifiqués aconseguir un pas endavant en l'autogovern de Catalunya (un exemple del que diem i de la nul·la voluntat política del govern i del PSOE, ens el dóna el recent discurs demagògic d'Alfonso Guerra, un dels prohoms més influents dels socialistes espanyols, malgrat que Montilla ho hagi posat en dubte). Davant d'aquesta inamovible actitud, és hora que tots plegats, però especialment les forces polítiques catalanes, encapçalades per les que configuren el govern i el principal partit de l'oposició, constituïssin un bloc homogeni, sense fissures i sense vel·leïtats partidistes que, d'una vegada per totes, fessin un potent i sòlid front comú amb capacitat de doblegar el govern estatal i no deixar-se convèncer pels seus coneguts discursos d'encantadors de serps que, dissortadament tantes vegades, han «encantat» a il·lustres i prestigiosos polítics catalans. Caldrà, sobretot, voluntat per capgirar el seu tradicional i esbiaixat concepte de contribució solidària que, segons Madrid, han de fer determinades comunitats autònomes (Catalunya especialment), i procurar que deixi de negar el que ja era una evidència, però que ara des de la publicació de les balances fiscals ho és encara més diàfanament: la sistemàtica explotació que l'Estat ha fet de la nostra capacitat de generar recursos, dels quals se n'ha beneficiat sense que –a canvi– ni tan sols ens hagi proporcionat ni els mitjans, ni les infraestructures, ni les necessàries dotacions pressupostàries per poder seguir generant-los amb el mateix ritme.

La societat catalana, però, també reivindica una millor sintonia dels polítics amb les preocupacions de la ciutadania, així com una major unitat d'acció dels polítics i una més alta voluntat de treballar conjuntament pel país. No són acceptables i ningú –es miri per on es miri– ho ha comprès, gestos com el del líder d'Iniciativa de pactar unilateralment amb la vicepresidenta Fernández de la Vega, la renúncia que Zapatero hagués de comparèixer al Congrés dels Diputats, quan altres forces polítiques catalanes reclamaven la seva presència. Què és el que van oferir-los a canvi? Que no s'enganyin els ecosocialistes, perquè ofertes similars ja les van fer anteriorment els socialistes i, com aleshores en Mas, dubto que ara en Saura aconsegueixi res del que De la Vega li hagi promès. Tampoc no es poden entendre les declaracions de l'expresident Pujol a El Mundo, de l'ultraconservador P.J. Ramírez, criticant –suposadament per protagonisme– la gestió dels governs tripartits, de Pascual Maragall i José Montilla, governs que, sumant els anys de gestió de tots dos, encara no representen una quarta part dels més de vint anys que Pujol va presidir els governs de CiU. Pel que expressa Pujol, tots els mals de Catalunya provenen d'aquesta època que governen les esquerres. Una anàlisi impròpia d'un polític del seu prestigi, car sembla no voler reconèixer els errors cabdals comesos per ell, com per exemple el de rebutjar el sistema de finançament de bascos i navarresos, amb el qual, a hores d'ara, estarien resolts la major part dels greus dèficits en infraestructures i l'autogovern estaria més sòlidament consolidat.