«La violència contra la dona constitueix una manifestació de relacions de poder, històricament desiguals, entre l'home i la dona, que han conduït a la dominació de la dona i a la discriminació en contra seva per part de l'home, així com també han impedit el ple desenvolupament de la dona.» Aquestes paraules foren escrites al desembre del 1993 i formen part de la Declaració de les Nacions Unides sobre l'eliminació de la violència contra la Dona.

Lamentablement, la violència contra la dona és un fenomen en tots els països, cultures, classes socials i classes econòmiques. El Parlament Europeu posà en marxa l'any 1997 la campanya Tolerància 0 davant la violència contra les dones afirmant que «les estadístiques demostren que la violència és endèmica en les nostres societats». A Espanya, fins al 1975, el marit tenia potestat absoluta sobre els fills i la muller. Aquest predomini del sexe masculí traslladat a la llar ha donat lloc a la violència domèstica i ha fet que moltes dones visquin en situació de risc a la pròpia llar. La societat vincula a la masculinitat conceptes com ara violència, domini i control. Segons el metge forense Miguel Llorente, el maltractador viu una situació de privilegi en la qual la violència és un instrument rentable per mantenir la parella controlada i sotmesa.

El març del 2000 l'Institut de la Dona publicava els resultats d'una macroenquesta sobre la violència de gènere: el 4,2% de les dones espanyoles majors d'edat en declarava haver estat víctima al llarg de l'últim any, unes 640.000 dones. El 12,4% apareixen com a víctimes d'algun maltractament domèstic. Aquest percentatge representava 1.865.000 dones.

La violència s'ha fet visible i ha anat en augment. La raó és que la dona en els últims anys ha ocupat llocs en el món del treball i del coneixement. Aquest pas decisiu desperta reticències en molts homes, que es neguen a abandonar el paper dominador i que l'exerceixen violentament si la dona s'atreveix a qüestionar-lo. El 38% de les dones mortes per la seva parella havia iniciat tràmits de separació o havia denunciat maltractaments.

Quant a les característiques del maltractador, els fets demostren que prové de tots els nivells culturals i socials i que excepte en casos aïllats, el seu comportament no es deu a cap trastorn mental. L'agressor no solament maltracta sinó que elegeix quan fer-ho i on fer-ho. L'advocada barcelonina María José Varela ha vist que els agressors, en general, eren violents, sense empatia, incapaços de comprendre el punt de vista de l'altre, masclistes, autoritaris i egoistes. Però no estaven malalts. Hi ha maltractadors en les classes socials més desfavorides i també en les mitjanes i altes.

Qualsevol dona pot pensar: «A mi això no em passarà.» Aquesta afirmació neix tant de la confiança en la pròpia fortalesa com del desconeixement. La psicòloga Ángeles Carrasco, del Centre d'Atenció i Recuperació de Dones Víctimes de la Violència Domèstica de Madrid, afirma: «Moltes dones d'aquesta societat tenen interioritzat un sistema de creences, respecte a la família, els fills, elles mateixes i el seu paper en la societat, que de manera automàtica apareix en determinades situacions i fa que se sentin culpables, que se sentin dependents respecte dels homes. I aquí és on es troba la clau de per què s'aguanta el maltractament.» Aconseguir eradicar aquest sistema de creences és un dels objectius del treball que es porta a terme amb dones que ingressen en centres d'atenció a la dona. Una tasca dura i llarga. Quan arriben presenten símptomes de depressió i ansietat, nervis, tremolors, pors, sobresalts, terrors nocturns, incapacitat per explicar què els ha passat, un estat permanent de vigilància i estrès posttraumàtic. Les dones que han viscut un temps perllongat aquestes situacions són incapaces de sortir-se'n sense ajuda exterior.

L'agressor infligeix el maltractament de manera aleatòria: un dia crida, dóna cops, insulta, abusa sexualment, i l'altre dia regala flors o joies per fer-se perdonar. Això a la dona li desmunta els mecanismes de defensa, incapaç d'escapar del que percep com una situació sense sortida. Una de les formes més corrents és la violència física. També la violència psicològica. Finalment, la violència econòmica, una de les més freqüents quan la dona no té ingressos propis.

L'inici dels problemes Comportaments que podríem considerar comuns a moltes parelles no conflictives: negar-se a fer plans en comú, no compartir tasques domèstiques, no fer cas dels comentaris de la parella…, són a vegades els primers passos d'un camí sense tornada. En aquest punt la dona se sent confusa, creu que el problema és d'ella. Posteriorment el maltractador comença a atacar de paraula, criticant l'aspecte físic, els gustos, tot... Sistemàticament discuteix la seva visió de la realitat. La dona, en un principi comença a pensar si és ella la que fa anar malament la relació de parella. I finalment, la violència física sol acabar formant part de la convivència i es converteix en l'instrument per sotmetre-la. Qualsevol dona pot convertir-se en víctima, amb independència de la raça, el nivell econòmic i l'educatiu. La pregunta és la següent: se'n pot sortir, dels maltractaments, i superar-los? Els especialistes són contundents: sí, sempre que tingui l'ajuda necessària per fer-ho.

El primer pas és aconseguir que la dona accepti que té aquest problema i que se'n vol sortir. Recórrer a instàncies policials i judicials per estar resguardada de les amenaces i els cops. Després necessita ajuda psicoterapèutica per verbalitzar les experiències, superar el sentiment de culpabilitat i recuperar la capacitat de defensar-se. Després de la fase aguda n'arriba una altra de depressió en què pot necessitar psicofàrmacs. Superada la depressió, amb els psicoterapeutes pot treballar en la recomposició de la personalitat, en la recuperació de l'autoestima i en el desenvolupament de les capacitats laborals.

Un altre aspecte delicat és l'educació dels fills, a vegades, també víctimes dels maltractaments. Solen ser utilitzats per l'agressor per tenir accés a la víctima. Viuen un estat de por, d'inseguretat permanent, en els moments en què s'està formant la personalitat. Per això s'orienta les dones maltractades en l'educació dels fills, ajudant-les a ensenyar-los el respecte a la dona i també a reconstruir un model masculí diferent del que s'han forjat, a imatge d'un pare violent i agressor.

Pels experts la clau per a una solució és la prevenció i treballar en el camp educatiu perquè les noves generacions creixin amb una visió igualitària de l'home i la dona. Per acabar, un consell de la resolució del Parlament Europeu: «Les campanyes contra els maltractaments s'han de centrar en la reivindicació dels drets humans de la dona i en la necessària igualtat envers les dones.» Perquè aquesta és la veritable causa de la violència contra la dona.