El proper divendres, dia 12 de setembre, farà cent anys que Ferran Agulló va batejar com a Costa Brava aquesta franja mediterrània que va de Blanes a Portbou. La denominació no va afectar la seva fesomia fins a l'aparició del turisme massiu. L'any 1952, en el llibre L'home és el tot, Gaziel ja va parlar de «la Costa Brava abans que se'n digués així i fos bàrbarament violada per les hordes turístiques».

La frase del gran Agustí Calvet és tan contundent com injusta. De fet, és una còmoda i interessada simplificació. És cert que van ser els turistes els causants del canvi, però ells no van pas violar directament la Costa Brava; només la van venir a veure i no han deixat de tornar-hi. Van ser, tal com diu Josep Vicente, «els agents passius» de la gran mutació.

Els vertaders violadors del litoral són uns altres. Els qui van abandonar els seus oficis de sempre a favor del diner fàcil i ràpid. Els qui van aprofitar edificis caducs per fer-hi hotels improvisats. Els qui van convertir les vinyes en solars, els aiguamolls en canals, les pinedes en càmpings, les cales en ports esportius, les platges en bases nàutiques i els conreus en camps de golf. Els qui van construir apartaments en descampats, xalets entremig dels boscos i gratacels arran de mar. Els qui van dissenyar plans urbanístics amb criteris merament especulatius. Els qui van deixar desprotegits i descontrolats els monuments històrics i els patrimonis arquitectònics locals. Els qui van esfondrar i trinxar el territori, erosionant-lo de manera irreversible. Els qui van fer possible la progressiva degradació del medi ambient. Els qui van muntar restaurants sense cap respecte a les lleis elementals de la cuina. El qui van obrir locals infectes al servei dels instints humans més primaris...

Són aquests i molts altres, i no pas els turistes, els qui van violar i violen reiteradament la Costa Brava, que ara compleix cent anys. Els turistes van ser allò que s'en diu l'esca del pecat, però la culpa del pecat és tota nostra.