Com la cançó que cada estiu apareix (o ens fan aparèixer!), de tant en tant i de manera recurrent se senten proclames a favor de crear un exèrcit europeu.

Aquesta vegada, coincidència: el mes de juny, unes declaracions del president francès, Nicolas Sarkozy –ara, també, president de torn de la UE–, i, a finals de juliol, un informe del Consell Europeu de Relacions Internacionals. Però, com sol passar, més enllà del titular (Sarkozy: «Europa s'ha de dotar d'unes forces d'intervenció de 60.000 efectius»), cal veure algunes coses que hi ha al darrere i al voltant.

Política exterior de consens En primer lloc, una obvietat però que sempre s'oblida en aquests tipus de debats. Una política de defensa i l'existència d'un exèrcit europeu no es poden crear en el buit. Perquè hi hagi política de defensa cal, prèviament, que hi hagi una sòlida i consensuada política exterior. Si repassem situacions especialment rellevants dels darrers anys (Balcans, Iraq, Orient Mitjà), ens adonarem que lluny d'unanimitat en la política exterior per part dels governs de la UE, hi ha hagut posicions clarament enfrontades i discrepants. En aquests termes, quin sentit té parlar de crear un exèrcit europeu? Quines directrius emmarcarien aquesta defensa europea? Quines ordres rebrien aquestes forces armades? Més enllà de la valoració que ens mereixi l'existència d'un exèrcit europeu, per parlar-ne seriosament cal, abans, que la UE faci passos de gegant per consensuar una política exterior amb cara i ulls.

En segon lloc, evitem que ens confonguin amb miratges inexistents. Suposant que hi hagués un marc definit de política exterior, seria un pas avançar cap a una defensa i un exèrcit europeus? Si això suposés desmilitaritzar i ordenar el que hi ha a cada estat (menys despesa militar, desmuntar els exèrcits estatals existents a canvi d'un petit exèrcit europeu, etc.), podríem parlar d'un pas, petit, però interessant. Però, quan Sarkozy proclama la necessitat d'un exèrcit europeu, ho fa presentant el llibre blanc sobre política de defensa i seguretat nacional. I, entre altres coses, va deixar clar: «L'exèrcit francès no podrà integrar-se en cap exèrcit supranacional la responsabilitat del qual se'ns escapi.» Vaja, que tota política de defensa europea, de moment, es basarà a incrementar, afegir o multiplicar el que hi ha per part de cada estat, mai a reduir o suprimir la maquinària militarista existent al vell continent.

Però, finalment, cal discutir quin sentit té un exèrcit europeu: fa molts anys (i no em refereixo, només, al moviment per la pau: també a centres de recerca i anàlisi en seguretat, institucions internacionals, etc.) que diem el que és evident: que la seguretat no comporta, essencialment, una despesa militar elevada, immenses recerques científiques militars i uns exèrcits grans i armats amb les darreres sofisticacions aparegudes al mercat. No, per a un món, una Europa, uns països segurs cal una promoció activa dels drets humans en tots els seus vessants, per la protecció de l'espai de llibertats (enlloc del seu retall continu), per la cohesió social i la lluita contra les desigualtats, per l'aprofundiment democràtic, etc. La seguretat humana ens és molt més necessària a les persones i els pobles que no pas la defensa militar.

de l'espai de llibertats, la cohesió social i la lluita contra les desigualtats Insistir, des de la nova Europa que es vol crear, en velles receptes no és el millor camí. És clar que tampoc no ens ha d'estranyar que això sigui així: l'esmentat informe del Consell Europeu de Relacions Internacionals ha estat impulsat per Nick Witney, que va ser director de l'Agència Europea de Defensa, un pol creat per a la promoció de la indústria militar europea. Sens dubte, no és el més indicat per bastir una innovadora, i necessària, política de seguretat a Europa.