En l'operació duta a terme per Steven Soderbergh per configurar l'experiència d'Ernesto Che Guevara en la revolució cubana i la guerrilla boliviana hi ha uns quants elements que resulten simpàtics i sorprenents.

En primer lloc, Soderbergh desafia el poder de les majors quan ofereix en gran format l'apologia d'una persona non grata per la memòria ianqui, utilitzant la llengua castellana com a idioma original d'una superproducció pensada per entendre la constitució d'un mite fonamental en tots els processos de lluita duts a terme per l'esquerra a Amèrica Llatina.

El segon element és l'amplitud de l'empresa, dividida en dues pel·lícules, que en la seva integritat, vista al festival de Canes, superen les quatre hores i mitja de durada.

Finalment, també resulta simpàtic el punt de vista adoptat per Soderbergh en la primera part que ara s'estrena, en què transforma la mecànica del biopic tradicional, en una obra didàctica. Allò que li interessa no és tant la constitució del mite d'Ernesto Guevara, sinó veure quina és la mecànica de la revolució, com s'organitzava en les muntanyes de Sierra Maestra i quin desig d'alliberament movia els revolucionaris a lluitar contra la dictadura de Fulgencio Batista.

Soderbergh no vol la reconstrucció d'una acció concreta, ni persegueix la descripció meticulosa dels processos de conquesta del territori, sobretot busca la justificació històrica de la revolució, tot acceptant-ne les contradiccions.

El radicalisme de l'empresa no acaba, però, de trobar el to just.

D'una banda, Soderbergh sembla que vol fer una pel·lícula a la manera d'Oliver Stone, en la qual els diferents plans del discurs confereixen una mena de calidoscopi èpic del Che Guevara. Unes imatges en blanc i negre ens remeten cap al discurs que Guevara va oferir a l'ONU l'any 1963, en què justificava la necessitat de la revolució cubana. Aquests fragments són puntuats, amb imatges d'una entrevista a una periodista americana en què el líder revolucionari expressa de manera didàctica l'estratègia de la revolució. El to informatiu d'aquests moments serveix per construir també una veu en off, que actua damunt les escenes de reconstrucció de la lluita a les muntanyes de Sierra Maestra.

Steven Soderbergh necessita, però, articular una certa dimensió èpica en un relat que comença en el moment en què Ernesto Guevara i Fidel Castro arriben a Cuba l'any 1956, descriu la lluita dels guerrillers, exposa les contradiccions del personatge quan ha de condemnar a mort uns rebels traïdors i finalitza amb la batalla de Santa Clara, moment clau que va determinar que Fulgencio Batista acabés abandonant el poder a l'Havana.

El to èpic podria servir per equiparar Che Guevara amb Lawrence d'Aràbia, però la perspectiva de Soderbergh es troba als antípodes de la de David Lean. No sap com barrejar l'èpica amb el didactisme, com trobar un equilibri que li permeti descriure els moviments de la revolució mentre la justifica històricament. El desequilibri formal està agreujat per un altre factor com és ara el fet que Soderbergh no pot evitar caure en una certa caricatura quan juga amb uns quants personatges fàcilment recognoscibles com ara Fidel Castro i el seu germà Raúl Castro. Mentre que Benicio del Toro dóna una gran seguretat al Che, el càsting de la pel·lícula –preocupat a reunir totes les vedets del cinema espanyol i llatinoamericà– resulta contradictori.

Amb tot, però, Che, el argentino, la primera part del díptic, resulta més coherent que la segona part en què Soderbergh abandona el didactisme pel llenguatge televisiu.