En aquest punt de la humana comèdia, resulta una mica fatigant haver d'escoltar la cantarella de sempre, ara interpretada per José Montilla: «Si no arribem a un acord en matèria de finançament, es desfermaran els radicalismes». ¿De debò, President? Ja se sap: qui té poder normatiu, bateja la realitat. I decideix titllar de radical aquells que denunciïn que l'Estat incompleix una llei orgànica. Però en canvi deu considerar una mostra de centrisme excels la posició hermètica de Solbes, Zapatero i De la Vega, tan ben plasmada en el xarop de bastó que prescriuen les paraules de la vicepresidenta: «Si no hi ha acord, decideix l'Estat.»

D'entrada ens hauríem de plantejar què significa negociar a través d'aquesta via negativa que prefereix alertar de l'esclat d'un presumpte radicalisme abans que apel·lar a la base justicialista i política que hauria de guiar tota discussió sobre el finançament. I en segon lloc, caldria no oblidar que el catalanisme contemporani prové d'una tradició pactista, és a dir, d'una lògica negociadora al capdavall. Cosa que no es pot pas dir de la tradició espanyolista, gairebé sempre investida de pretesa raó natural o imposada a cops de pronunciaments i altres delícies harmonitzadores.

En les seves múltiples formes, explícites o invisibilitzades, l'espanyolisme està anul·lant qualsevol diversitat ideològica i s'està disfressant d'atribut necessari de la democràcia. La prova la tenim en la paràlisi o l'avortament de discussions que, precisament per dignitat democràtica, haurien d'estar en el centre del debat social i no hi són. Per exemple. Al llarg del lacerant procés estatutari, l'anticatalanisme va adoptar tints clarament xenòfobs. ¿Com és possible que, davant de la naturalesa d'aquelles manifestacions de catalanofòbia, el pre sident Zapatero en cap moment tingués la clarividència d'un gran cap d'estat i corregís les bases verinoses d'una Espanya jacobina? Hi deu haver pressions inconfessables, processos d'autoinducció molt meticulosos, poder i llocs de treball en joc per mantenir un silenci tan onerós al voltant d'aquesta secular i consentida reedició de la xenofòbia. Un altre exemple. Quan és evident i generalitzada la regressió de l'ús de la llengua catalana, quan és indiscutible que el gros immens de la nova immigració s'està integrant exclusivament en castellà, quan la majoria de Centres de Batxillerat dels cinturons de Barcelona han convertit el català en idioma residual, ¿quin és el tema de debat? Òbviament, la denúncia de la presumpta persecució de l'idioma castellà. El catalanisme no té ni reflexos, ni gosadia democràtica, ni cap complicitat dels grans mitjans de comunicació per dissuadir aquesta pertinaç i calculadíssima infàmia, que pas a pas produeix fruits i permet que fins i tot una part de la nova immigració concebi la llengua catalana com una imposició d'aires totalitaris. Tampoc no s'insisteix gaire a discutir la base política d'aquest gradual però ràpid desplaçament de l'eix econòmic cap a Madrid i València. I tampoc gaire gent es pregunta si és casual que qualsevol dels condecorats en els premis Príncipe de Asturias surti de l'acte de lliurament malparlant a tort i a dret de la maldat dels nacionalismes perifèrics . El poeta Josep Palau i Fabre deia que la història no perdona les oportunitats perdudes. El temps és substància política i civil. El futur és una forma de present. I el cas és que, ara i aquí, Catalunya no té ni recursos ni possibilitats per generar models d'identificació. Tot allò que no s'aconsegueixi abans de poc temps –un finançament per desplegar polítiques pròpies, capacitat de gestió política, desactivació real de la catalanofòbia, seleccions esportives...– no s'aconseguirà mai.