Abans que la tanquessin aquest diumenge, 7 de setembre, he tornat a veure al CCCB l'exposició Magnum. 10 seqüències (el cinema en l'imaginari de la fotografia) per retenir una mica més la manera en què Harry Gruyaert beu de les imatges silencioses de Michelangelo Antonioni per retratar la solitud en el món contemporani o per observar l'estima amb la qual Gueorghi Pinkhassov va fotografiar el seu amic Andrei Tarskovski. Però si ara parlo d'aquesta exposició potser és per l'efecte i l'afecte que van provocar-me unes fotografies borroses que, sota la influència de l'Amator de Kieslowski, Mark Power va realitzar a Lancaster, al cor d'Anglaterra, quan hi va tornar arran de la mort de la seva mare. L'escenari de la seva infància havia canviat, com ho havia fet el fotògraf que aleshores l'observava amb els ulls de la memòria. D'aquí les imatges borroses: el present s'entela amb la persistència d'un passat que a la vegada s'esvaeix.

En el seu treball, Mark Power també fa presents fragments de les pel·lícules familiars que havia rodat el seu pare. Imatges d'una felicitat perduda que potser havia sigut representada davant de la càmera. Fa presents els fragments al fons d'una vitrina plena d'aigua on apareixen i desapareixen les imatges. Emergència i alhora dissolució d'un passat que torna amb el dramatisme que s'afegeix a unes imatges quan mostren en vida algú que ha mort. Davant d'aquella vitrina, vaig pensar en la documentalista Carmen Castillo, xilena llargament exiliada després que sobrevisqués a l'acció criminal de la DINA (la policia secreta de Pinochet), que, el 18 d'octubre de 1974, va posar fi a la vida del seu company, Miguel Enríquez, secretari general del MIR (Movimiento de Izquierdas Revolucionario), que aleshores vivia clandestinament a Santiago. El drama personal de Mark Power, doncs, em va remoure alguna cosa que em va dur a pensar en una tragèdia col·lectiva com són les conseqüències del cop d'estat de Pinochet, però que cadascú viu individualment, de manera que ha de confrontar-se amb el record dels seus morts i, de fet, amb un passat que, malgrat que s'hagi volgut instaurar la política de l'oblit, es manté viu en la memòria del dolor dels supervivents, en la persistència dels desapareguts, en la fatxenderia dels assassins que no han pagat els seus crims, en els dubtes sobre les pròpies accions, en el sentit de la lluita per la justícia social pendent. Ho fa present Carmen Castillo al seu documental Calle Santa Fe, títol que fa constar el carrer on va ser assassinat Miguel Enríquez i on ella, embarassada d'una criatura que va perdre a conseqüència de les ferides, va sobreviure amb l'ajuda d'un veí que va telefonar a una ambulància perquè, simplement, «va fer allò que va creure que havia de fer». Més de trenta anys després dels fets, tornant a Santiago per rodar-hi el documental, Carmen Castillo va descobrir que un home l'havia salvada (ella es pensava que la trucada provenia d'una altra persona), i va reconèixer que, obsessionada per la presència del mal en un país que des de l'exili imaginava habitat només per assassins i traïdors, durant molt de temps no havia pogut veure-hi l'existència del bé, que podien haver exercit persones anònimes, com ara aquest Manuel, que també li va explicar que Miguel Enríquez hauria pogut escapar-se per un carreró, però que va tornar a la casa per protegir-la: «No la va abandonar.» Asseguts en una vorera davant de l'escenari dels fets, el passat torna des d'una altra perspectiva, de manera que Castillo diu a Manuel que s'ha de recollir per pensar en tot el que li ha explicat. Si davant la vitrina de Mark Power vaig pensar en Carmen Castillo, i fins va projectar-hi la imatge, que en el fons aquàtic se superposava a les de la mare del fotògraf anglès, deu ser perquè dos dies abans, al cinema Maldà de Barcelona, vaig veure Calle Santa Fe, un any després d'haver-la vist al festival de Sant Sebastià. El passat és viu perquè en cada moment present es reinterpreta, però també en la mesura que s'hi confronta una persona viva que busca, s'interroga, reflexiona. Sense voler alliberar-se del pes dels seus morts (Miguel Enríquez, el seu germà Javier i tants de companys assassinats), Carmen Castillo té uns ulls tristos i l'esguard malenconiós. Però és una dona viva que, sense haver renunciat a les idees que van dur-la a la militància, es pregunta pel sentit de tantes morts causades per la repressió pinochetista, però potser també per les directrius del mateix MIR. Hi ha dues preguntes de Castillo que fan titubejar els interpel·lats. Una la fa a un dirigent del MIR: «Com se sentia en veure que tants de companys morien?» L'altra, a la militant Margarita Marchi, que va tornar clandestinament a Xile mentre els seus fills van anar a Cuba d'acord amb un «projecte» organitzat pel partit: «Com vam poder tenir fills?» És una pregunta que també es fa ella mateixa, que, exiliada a París després de ser expulsada de Xile, no va poder afrontar la maternitat i va «enviar» la seva filla a l'Havana. Ni la seva filla ni la de Miguel Enríquez, fruit d'una relació anterior, volen parlar davant de la càmera. Ella respecta el seu silenci. I els espectadors ens confrontem amb l'experiència d'una dona que es confronta amb sinceritat i coratge a un passat que no només és el seu, sinó de tota una generació de militants que van creure que tenien a l'abast la transformació de la societat. Si el document és apassionant i corprenedor és perquè s'hi reflecteix una experiència que, per humana, és complexa, dolorosa, contradictòria. I perquè no eludeix qüestions sense solució o sense resposta, sinó que duen a una reflexió que fa mal i que no s'acaba.