Aquest estiu l'he passat a Platja d'Aro, just al costat d'una casa nova d'estiueig, amb parabòlica gegant i piscina particular amb aigua neta tot l'any. La gran majoria d'aquestes segones residències, ja ho sabem, només s'ocupen quinze dies. La casa va estar buida fins a finals de juliol. Llavors, un dia, va venir un equip de jardiners i va començar a podar i a escombrar i plantar flors al jardí, però flors al punt, vull dir: florides i perfumades. L'endemà va arribar un Mercedes amb una família. A la tarda, vaig sentir que a la casa hi havia un piano.

Fins aquest any no els havia tingut a la vora. A la Costa Brava sud, hi ha urbanitzacions de luxe que semblen balnearis de novel·la russa. Datxes aquí. Perquè és turisme familiar d'alt nivell, res dels adolescents iniciàtics de Lloret o les famílies industrials de Santa Susanna, sinó famílies de l'estil de les nines russes: marits alts i grossos amb senyores apersonades, i criatures rosses corrent al voltant de la piscina amb cotxets o motoretes de plàstic i àvies que es deuen dir Ievgenia Ivànovna o Aleksandra Nikolàievna i que saben francès i toquen el piano. O són institutrius.

Mentre seguia la guerra de Rússia i Geòrgia i la mort de Soljenitsin, contemplava aquestes famílies que ara són el somni, el consol i la loteria dels agents immobiliaris –i d'altres: em parlen d'un rus que va presentar-se a una petita hípica a comprar un cavall àrab que hagués guanyat molts concursos– i pensava que aquí, que tendim a imitar el model familiar de la Barbie i en Kent, costa trobar famílies que convidin els avis a les vacances, potser per estalvi o perquè no hi ha cap herència en joc, que ve a ser el mateix, i que, si els nostres avis van de vacances, o bé hi van sols o bé hi van ells amb ells, i que rarament veus a la platja una família d'aquí de tres generacions –com a molt, els avis amb els néts encolomats–. També pensava en la lògica desconfiança envers l'estranger carregat de bitllets, i en la frase d'un personatge de Vida i destí: «En mil anys, Rússia ha estat lliure a penes sis mesos.» Llavors sospesava si m'agradaria conèixer una Nàdia, però m'ha semblat que les Sófia Stepànovna i els Ivan Innokéntievitx tenien molt controlades les Kàtia i les Màixenka.

Mai havia sentit tant parlar rus a la platja. Fins i tot he après alguna paraula. He vist cartes en rus als restaurants, revistes en rus als quioscos i cartells immobiliaris en ciríl·lic. Als ports esportius, he vist iots amb noms com ara Lady Alexandra escrits en lletres daurades i amb una tripulació que semblava treta del cuirassat Potemkin. Diu que hi ha una campanya per atraure a Girona el nou turisme rus i xinès. De xinès no n'he vist cap. Els que haurien pogut venir devien tenir tots entrada per als Jocs Olímpics. Els russos, en canvi, no han fallat, i a la urbanització de S'Agaró i a l'Hostal de la Gavina –em diuen que participat en gran part per diner rus, potser per l'obra de Txèkhov– ha arribat un punt que només hi veia russos. I cada cop que passava un Mercedes amb pare, mare, àvia i fills, jo pensava: russos.

La casa del costat es va buidar al cap de deu dies. Ara, un matí per setmana, vénen uns homes a controlar la piscina. De tant en tant entren uns nois al jardí. Escombren una mica, posen adob, reguen alguna planta i després s'asseuen a fer un entrepà tranquil·lament, a parlar entre ells o per mòbil i a contemplar el mar. Què hi farem.