Francament, ara mateix, si es pretén guanyar la benevolència i les complicitats del lector, no sé si és apropiat elogiar experiències de cooperació internacional. Deu ser cosa dels aires del temps i de la tendència a abandonar la vaguetat i la banalització de les idees progressistes i empantanegar-se en el posat escèptic, torturat, un pèl carca i sempre estèril que ara s'estila en això que s'anomena opinió publicada. Un gremi que, en general i ja des d'abans que s'estronqués el nostre aparentment inesgotable corn de l'abundància, diria que està experimentant una clara regressió ideològica.

L'extraordinària eclosió de les ONG i l'increment de les partides destinades a cooperació de les administracions, més que de l'opinió publicada o de les formacions polítiques, han sorgit de la mateixa societat, de la incomoditat que provoca la visió de les misèries del món, les desigualtats que hi predominen i segurament, també, del fracàs de les grans idees emancipadores. Per solidaritat d'espècie o per responsabilitat històrica ja fa anys que es va estendre la convicció que calia desbaratar els tràgics cercles viciosos de la pobresa. Quan no ens situem a la defensiva, i la confiança i l'estómac ple ens fa pujar la bondat a la cara, tenim la capacitat d'impulsar múltiples projectes que segurament sempre són ben intencionats però no sé si sempre són eficients. I si sovint, a més, poden resultar humiliants.

A vegades s'oblida que, d'entrada, els beneficiaris del curs de la història tenim un deute amb les seves víctimes. I que si avui al nord pròsper algú pot guanyar amb una trucada el mateix que milers de persones del sud empobrit amb brutals jornades de sol a sol, no és pels mèrits d'uns i altres sinó pels efectes d'una determinada evolució històrica que ha inclòs l'esclavitud, el colonialisme, el neocolonialisme i relacions internacionals i lògiques econòmiques abusives. Deu ser per això que quan el so de la justícia, la igualtat o la dignitat predominen sobre el de la beneficència, la música esdevé més agradable. I així sona, em penso, la del codesenvolupament. La que inclou la participació dels col·lectius immigrats en els projectes de cooperació als seus països d'origen.

El coneixement de la seva realitat i les seves necessitats, el foment de l'associacionisme i la consegüent participació en la vida pública a les societats d'origen, les possibilitats de seguiment i control dels projectes són factors que afavoreixen els esforços de desenvolupament al sud i que, a la vegada, estimulen la seva integració social al nord.

La fotografia que il·lustra aquesta crònica n'és un exemple. La construcció d'un centre sanitari a Dinguiri, a l'interior de Gàmbia, finançada amb la partida de cooperació de l'Ajuntament de Llagostera i aportacions de la Diputació i el Fons Català, impulsada per Llagostera Solidària i Fandema Kafo, l'entitat creada pels immigrats d'aquest país residents a la localitat gironina.

El col·lectiu africà va decidir el projecte i l'indret on emplaçar-lo, ha participat intensament en la seva construcció i ha arrencat del govern del seu país el compromís de dotar-lo amb un parell de professionals sanitaris. Ja ho veuen: amb quatre recursos que en la distància multipliquen el seu valor, la capacitat de treballar en benefici de la seva col·lectivitat dels immigrats gambians encapçalats per l'Alhagi Jaguraga i l'eficàcia i l'obstinació d'en Rafel Villena, ànima de l'entitat llagosterenca, s'ha alçat una petita prova més que l'ordre, com el desordre, el crea la nostra voluntat.