Per a la perfecció de la pel·lícula va ser excel·lent que després de la seva eròtica història amb Kim Basinger a Nou setmanes i mitja» (1986) l'atípic actor nord-americà es dediqués durant anys a la boxa professional. I per si no fos prou, Rourke va reconèixer que «malauradament» té «molts paral·lelismes» amb el personatge, perquè «fa quinze anys va fer anar en orris» la seva carrera.

The wrestler mostra Randy Robinson, un lluitador al final de la seva carrera professional, quan puja a quadrilàters de tercera categoria i la salut li comença a passar factura pels anys de baralles brutals, tot i que preparades. Randy comença llavors la seva particular venjança amb la vida, una filla abandonada, interpretada per Evan Rachel Woods, i una solitud en la pobresa que intenta superar amb l'amor cap a una streaper, Marisa Tomei.

En definitiva, la pel·lícula és un clàssic, però funciona i mostra que després del seu sonat fracàs amb La fuente de la vida, Aronofsky ha trobat de nou el camí de la narració i és capaç d'enganxar l'espectador. A més, el film ha col·locat Rourke entre els favorits per a la Copa Volpi al millor actor de la Mostra de Venècia, al mateix temps que consolida la seva carrera, que ja va començar a redreçar-se amb Spun (2002) i amb Sin City (2005), per la qual va aconseguir diversos reconeixements en el gènere del cinema fantàstic.

La pel·lícula té fins i tot una lectura metafòrica, la d'aquest gegant que són els Estats Units, però al qual també comencen a passar factura les seves múltiples baralles.

També ahir, en la darrera jornada de competició, es va veure Il seme de la discordia, el quart treball de l'italià Pappi Corsicato, que ha estat de nou un motiu de crítiques contra el desmesurat nacionalisme de la mostra i també contra la gestió del seu director. I és que es tracta de la tercera pel·lícula italiana en competició produïda per Mediaset, la companyia audiovisual de Silvio Berlusconi, fet i fet president del govern.

La cinta narra la història de Verónica, encarnada per l'actriu Caterina Murino, que es queda embarassada, presumptament per una violació, i té tanta mala sort que ho anuncia el mateix dia que el seu marit sap que és estèril. Però igual que el director italià Ferzan Özpetec, també en competició, es va dedicar a parlar de l'«amor apassionat» a Un giorno pefetto, en lloc de reflexionar sobre la violència domèstica tenint com a personatge principal un maltractador de manual, Corsicato no parla dels traumes de la violació o l'avortament, sinó de l'amor i la fidelitat en la parella. «Són assumptes importants que Corsicato tracta a la seva manera, que és la lleugeresa», va explicar Murino, que va comentar que «li havia costat» comprendre aquesta manera de fer cinema.

Quant a l'estètica de la pel·lícula, tots els crítics a Venècia han coincidit a assenyalar que és la mateixa del cineasta espanyol Pedro Almodóvar, amb qui Corsicato va treballar a Átame, tot i que a l'italià no li agrada la comparació. Quan se li va suggerir el paral·lelisme va fer el gest d'engegar-se un tret al cap, però després va reaccionar dient que feia broma i que tots els directors tenen les seves influències i també les seves característiques particulars.