L'actual crisi econòmica no és broma, tot i no haver arribat encara a la màxima expressió. L'aturada immobiliària està enfonsant les previsions de futur de l'urbanisme badaloní i, ara i aquí, és difícil saber com aniran els projectes de l'Illa Fradera, de l'avinguda de Navarra, del Cristall o del Gorg-Progrés, llocs on és bàsica l'operació immobiliària privada per definir la urbanització definitiva. Amb constructors i promotors debilitats per la manca de líquid, qui s'arriscarà a construir?, o, qui està disposat a suportar determinades càrregues fiscals? La ciutat del futur té tots els números per haver d'aguantar una brutal desacceleració, fins i tot una marxa enrere.

D'altra banda, gran part del pressupost ordinari municipal se subministra d'ingressos directament relacionats amb la construcció. Plusvàlues, impostos i taxes fan quadrar els números de la hisenda local i signifiquen una part molt important dels 157 milions d'euros amb què compta el pressupost d'enguany. Si no hi ha operacions immobiliàries, no hi ha diners a la caixa forta i, conseqüentment, no hi ha bitllets per gastar. Els responsables municipals ja han fet saber que aquest any no s'arribarà a recaptar el total previst, si bé encara no se sap fins on arribarà la davallada. No se sap o no es diu, que l'interventor Julian Álamo té una punta de llapis prou fina per saber en cada moment de quin mal es pateix. Una altra cosa és que la prudència política faci aconsellable reservar alguna informació que podria ser alarmant.

D'altra banda, l'estimat Pedro Solbes ja ha anunciat una considerable retallada de la quantitat que el pressupost general destina a subvencionar els ajuntaments. Per això, i amb excel·lent criteri, el regidor Francesc Serrano, dipositari de la clau de la caixa, ha fet saber que ha arribat el temps d'estrènyer el cinturó i que el pressupost del proper any «com a mínim es retallarà un vint o vint-i-cinc per cent», per fer front a la disminució d'ingressos. Ep!, que la quantitat no és gens menyspreable, encara que Serrano potser no hagi fet bé els números i confongui bou per bèstia grossa. Les xifres canten i sense un feix de bitllets important poden trontollar moltes coses.

Tot coincideix amb la contractació d'un nou director de l'àmbit d'Hisenda i amb l'estrena del secretari general, gent jove que sembla anunciar l'aposta de l'alcalde, Jordi Serra, per a una nova generació, a l'espera que les jubilacions i desplaçaments vagin tancant una etapa de funcionariat històric. Menys diners, noves orientacions i apostes de futur, poden fer preveure un consistent cop de timó.

Però, entre canvis i diners, qui mana deixa clar que «el tema de plantilla de personal és inamovible» i que seguirà vigent l'actual i vella política de càrrecs de confiança, on sempre se suma i mai no es resta. CiU és l'única força al govern que veu interessant reduir la plantilla de nomenats a dit, una qüestió amb la qual també coincidia ICV, tot i que ara és a l'oposició, però que mai no ha estat acceptada pels socialistes i que és rebutjada de ple pels republicans, més quan ara tenen un alt percentatge de militants beneficiats d'aquestes contractacions. Doncs, mana qui mana i si algú es pensava que la reducció del vint-i-cinc per cent del pressupost serviria per estalviar-nos algun carnet amb dret a contractació, està equivocat. Es reduirà tot el que es pugui, s'estalviarà el que convingui, però el nombre de la gent contractada continuarà augmentant, a major honor i glòria.

Posats a no tocar plantilles i seguir amb l'estol de càrrecs de confiança, estaria bé que, almenys, es digués quina és la feina imprescindible que fa tota aquesta gent. Ara recordo aquella anècdota d'Angelo Roncalli quan arribà a Papa i un periodista li preguntà: «Vostè sap quanta gent treballa al Vaticà?» i el bon papa Joan respongué sense pensar-ho gaire: «Així per sobre, jo crec que la meitat.» Qui pugui, que faci comptes, ara que som en temps de vaques magres.