La pel·lícula «Teza», de l'etíop Haile Gerima, projectada ahir en competició en la Mostra de Venècia, és un film que tracta sobre la història recent i violenta del seu país, però sobretot de la ignorància. Gerima, professor emèrit de la Universitat Howard de Washington, conta la història d'Anberber, un intel·lectual africà exiliat a Alemanya que torna al seu país durant el règim marxista de Haile Mengistu. Anberber, interpretat per Aron Arefe, torna a casa amb la seva mare, a un petit poble etíop, després d'un incident que no recorda, però que li ha costat l'amputació d'una cama. La recuperació de la memòria el guia a través de la seva història i la d'Etiòpia, i serveix a Gerima per mostrar la impotència dels intel·lectuals per la desaparició dels valors humans i socials en els règims totalitaris.

«Teza m'ha donat l'oportunitat d'explicar la història dels intel·lectuals africans que es troben dispersats per una sèrie de complicades circumstàncies històriques», va assegurar Gerima. En dues hores i vint minuts, Gerima es recrea en la història, perquè el cinema és una de les seves passions, ja que ve d'«un pare i una mare que ja eren narradors de contes».

Els que també empren dues hores per intentar contar la seva història són els directors Aleksei German, a Bumaznyj soldat, i Werner Schoeter, a Nuit de chien, les altres dues pel·lícules vistes ahir en concurs a Venècia.

El rus German narra la vida del metge Daniel Pokrovsky, encarregat de designar els astronautes que viatjaran en el primer vol tripulat a l'espai, una decisió que se li fa insuportable perquè està convençut que no tornaran. Però la història es complica perquè Pokrovsky, interpretat per Merab Ninidze, és un home casat que comença una aventura amb una altra dona. «A través del meu treball cinematogràfic estic a la recerca de les forces vitals de l'amor, la vida i la mort, forces que tracto d'explicar usant allò fantasmagòric i les formes utòpiques», va assegurar German, que s'ha basat per a la pel·lícula en la novel·la Para esta noche, de Juan Carlos Onetti.

Però German abusa de la forma, el que moltes vegades va en contra de la història, que es va dissolent en un passar d'imatges sense explicar gaire en concret, amb la qual cosa, potser sense voler, el director ha retratat millor el que va ser la Unió Soviètica que aquestes «forces vitals».

El mateix li passa a Schroeter, que igualment privilegia més la forma que el contingut en una pel·lícula en la qual un home d'uns quaranta anys busca una dona en una guerra civil d'ambient futurista, però amb la narrativa de Fassbinder. Schroeter explica que la pel·lícula pretén mostrar com «l'única sortida a una situació sense sortida és la utopia».