| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 29 de març de 2024


dimecres, 3 de setembre de 2008
>

La desafecció espanyola



opinió

ENRIC MARÍN I OTTO..
E l president Montilla ha parlat de manera reiterada de la creixent desafecció cap a Espanya de la ciutadania de Catalunya. I, quan les circumstàncies ho han requerit, ho ha fet amb solemnitat, escollint curosament el lloc, el moment i les paraules. Mai s'ha instal·lat en la retòrica de l'amenaça. La formulació sempre ha buscat el to del diagnòstic i l'advertiment. És el discurs coherent d'un polític catalanista que aposta des de la lleialtat per la idea d'una Espanya capaç de reconèixer la seva diversitat lingüística i nacional amb totes les conseqüències. Però la resposta que arriba des de l'altra banda és molt decebedora. La frontera òptima de lleialtat amb la qual es viu la relació amb Catalunya des d'Espanya amb prou feines arriba a la conllevancia orteguiana. I l'opinió més aspra, la de la Brunete mediàtica, ja està crònicament instal·lada en l'insult. De fet, la desafecció cap a Catalunya des d'Espanya és molt més forta, intensa i emotiva que la desafecció de Catalunya cap a Espanya. No som davant una desafecció recíprocament simètrica. Tots mirem cap a una altra banda. L'espectacle irrita, però sobretot cansa i avorreix. El tema és complex, però una part del diagnòstic és clar: la política espanyola fa anys que està mancada de pedagogia. O, pitjor, instal·lada en l'antipedagogia. Sortint del franquisme, la transició democràtica no va crear les condicions d'una relació bilateral clara i entenedora entre Catalunya i Espanya. Aquell era, segurament, el moment, però es va apostar pel cafè per a tothom, per la Loapa i per la Lofca. La generalització i l'homogeneïtzació de l'autonomisme va ser una forma de procurar diluir la diferència catalana i basca en un programa de regionalització administrativa. La mateixa supressió del grup parlamentari dels socialistes catalans arran del 23-F és un símptoma clar del tancament del procés de reconeixement de la realitat plurinacional de l'Estat. N'hi ha més, però. Durant anys es va alimentar i reforçar la imatge tòpica del català insolidari i egoista, de manera que quan finalment s'han publicat les balances fiscals el missatge ja no té cap eficàcia. La sensibilitat ja estava anestesiada: abans s'havia produït la intoxicació mediàtica anticatalana massiva que va acompanyar el debat sobre el nou Estatut (un magnífic tema de tesi doctoral!). I, finalment, la discussió sobre el nou model de finançament. Les línies mestres del debat generat des dels centres de creació d'opinió de Madrid han fixat un nou principi de la política espanyola: el grau de patriotisme espanyol és inversament proporcional a la debilitat que es demostri davant les demandes de la societat catalana. Com més duresa i inflexibilitat, més patriotisme. El que el potent nacionalisme no entén, o no vol entendre, és que un dels principals generadors de desafecció catalana és la desafecció espanyola.

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.