Quan ja decanta l'estiu potser és el moment de tornar a posar sobre la taula el problema del turisme nàutic, que a Catalunya té una certa importància i en podria tenir encara més. Però sempre que parlem d'algun tipus de creixement, per bé i per mal, anem a raure al cul-de-sac de la necessitat de respectar el medi natural. Ja hem entès que és una salvatjada sacrificar el territori, tan arran de mar com a muntanya, a la construcció, al negoci del rajol. Ho hem entès tard –naturalment, quan els que havien de fer els diners de les requalificacions ja els havien fet– però hem acabat entenent-ho. Sembla possible salvar algun racó de costa, alguna vall, potser un paisatge prou ampli. La llei d'espais naturals i la seva aplicació ha estat útil, certament; les normes de protecció de la costa també. Però han arribat molt tard.

El negoci del creixement indiscriminat i feliç de la construcció es va engegar arreu d'Espanya –però sobretot a les zones on el guany era més fàcil i més immediat– durant el període franquista. I quan parlem de la costa, cal associar-lo sense cap excusa a l'inici del turisme de masses. Algú podia pensar a limitar els guanys dels privilegiats del règim amb lleis de caire proteccionista? És clar que no. Hi havia una demanda nova i el mercat va posar sobre la taula tant de territori com va caldre. Pensem en el que va costar evitar que tot el golf de Roses es convertís en un seguit d'urbanitzacions. Per posar un cas: qui es recordaria ara dels aiguamolls si les actuacions de Santa Margarida i d'Empuriabrava s'haguessin reproduït, com semblava gairebé inevitable fins a Empúries i l'Escala? Urbanitzar era turisme i turisme eren divises. Oposar-se al desenvolupament salvatge de la costa era ser antipatriota declarat. El que es va frenar a la plana es va enfilar muntanya amunt, sense aturador i amb menys originalitat. Mireu Roses i els seus voltants.

Aquella febre –la febre del totxo que tot just ara ha començat a fer figa– només la podien aturar –i només en casos extrems i comptats– els ecologistes. El moviment ecologista va prendre força en un context de manca total de respecte per cap altre valor que no fos el diner fàcil. Era tanta la potència del totxo, tanta era la seva prepotència, que la reacció va ser gairebé inevitable. Quan els que governen no ens defensen de l'abús i del robatori evident és lògic que neixin petits grups que, carregats de raó, alcin la veu. I que trobin ressò en la ciutadania. Potser es podria fer un catàleg dels espais que el moviment ecologista va salvar. Seria un catàleg molt curt, no us penseu, però es podria fer.

Quan la dictadura va morir al llit del general, les forces democràtiques intentaren capitalitzar la consciència ciutadana i no hi ha cap partit que no defensi –si més no en els seus programes– el respecte pel bé comú, la salvaguarda del territori. Però l'ecologisme havia hagut de lluitar molts anys sense cap paraigua polític i s'havia avesat a ser jutge i part en tots els plets que el creixement econòmic plantejava. En diem la cultura del no. No a tot. Com que no es pot fer una truita sense trencar cap ou, sempre hi ha ous a defensar. Ara mateix trobareu plataformes contra els abocadors, contra el TAV, contra la línia d'alta tensió, contra els transvasaments, contra les noves carreteres, contra les antenes de telèfon, contra els túnels... Estar en contra dóna raó de ser a molts grups i sentit a molts moviments. Marginals, sovint, però necessaris. La seva funció social hauria de ser la d'ajudar a trobar en cada cas fórmules i solucions eficaces i respectuoses, que fessin possible la truita trencant un mínim d'ous. Rarament és així: les plataformes es queden massa sovint en el simple no, que tothom entén i que els polítics temen prou per quedar paralitzats.

Tornem a mar. Hi ha un dèficit greu d'amarradors als nostres ports. La demanda és cada cop més àmplia i lògica: la nàutica s'ha popularitzat aquí i arreu d'Europa. No podem acollir tots els visitants que ens arriben a les instal·lacions existents i la indústria del ram i auxiliar se sent frenada per aquesta mancança. No es poden construir més ports perquè l'impacte ambiental seria considerable. Però els visitants arriben i han de baixar a terra. Llavors fondegen. Calen l'àncora i els surt de franc. Però les àncores arrasen el fons marí, destrueixen la riquesa dels alguers amb les conseqüències que això comporta per a l'equilibri biològic. Els més agosarats planten boies amb morts al fons de les cales apropiant-se de l'espai en detriment de la resta d'usuaris. Per trobar una fórmula que resolgui la situació al gust de tots, la Generalitat intenta imposar dues alternatives al port: els dics secs i els camps de boies controlats. El dic sec suposa treure les embarcacions de l'aigua i guardar-les a una certa distància del mar fins que el propietari en vol fer ús. Serà difícil de generalitzar el sistema, per incòmode i complex. Els camps de boies –que ja funcionen a Tossa o a Cadaqués– semblen una solució més raonable. Però només en alguns llocs molt concrets. He vist aquest estiu com no hi havia ni una embarcació amarrada a la trentena de boies instal·lades fa més d'un any a la platja de Canyelles de Llançà, just a sota de Cap Ras, mentre els passants que intentaven usar-les eren foragitats pels responsables.

La direcció general de Ports prova a Roses un nou sistema substitutori de les boies: es tracta d'instal·lar passarel·les flotants a les cales per oferir amarrament fàcil, amb ocupació mínima de l'espai. Potser van pel bon camí. Però sembla clar que són solucions parcials i limitades a un problema de molta envergadura. El turisme és encara un dels motors més potents de la nostra economia i no seria prudent deixar-ne marcir una de les branques més prometedores.