L'incompliment de l'Estatut per part del govern espanyol ja fa gairebé un mes que és un fet. De moment, la data fixada del 8 d'agost per a acordar un nou sistema de finançament es va incomplir. I és que, per molt que el govern espanyol hagi fet públiques les balances fiscals i que digui que té molt bones intencions, continua escanyant Catalunya tant com pot.

Els catalans, des de les Espanyes, sempre som acusats d'insolidaris, cosa que no és certa, com demostren les balances fiscals. I encara que les qüestions financeres siguin molt complicades i difícils d'entendre, hi ha una cosa molt clara: no podem ni ser solidaris ni tampoc insolidaris si les decisions no les prenem des de Catalunya sinó que es prenen des de Madrid. Per ser solidari, cal que hom sigui responsable de les decisions: hom no és solidari quan paga l'impost de la renda per obligació i no per voluntat pròpia, encara que els seus diners serveixin per ajudar persones necessitades. Si totes les decisions es prenen des de Madrid, sense que els catalans hi puguem expressar la nostra opinió, favorable o no, els catalans no podem ser solidaris amb els altres pobles d'Espanya.

Quan veiem una persona que passa al costat d'un pobre que demana almoina i no li dóna res, podríem pensar: «que insolidari!» Ara bé, si sabem que aquella persona no li ha donat res perquè no portava diners, segur que ja no pensarem que és insolidari; ni tampoc no ho pensarem si sabem que aquella persona portava diners, però que els necessitava per a cobrir les seves necessitats més bàsiques. No pot ser, per tant, que hi hagi insensats que titllin els catalans d'insolidaris tot i saber que no podem administrar els nostres diners i que tenim necessitats bàsiques que hem de cobrir. Mentre Catalunya no tingui coberts els serveis mínims ni pugui administrar els diners recaptats, no pot decidir de fer almoina als pobres. En canvi, el govern espanyol, amb els diners espoliats als catalans (del Principat, València i les Illes) presumeix de ser solidari amb els altres pobles d'Espanya. Així sí que és fàcil ser solidari!

Primer de tot, per ser realment solidaris, hem de poder decidir quants diners donem. Però és evident que l'actual sistema de finançament això no ho permet. Aquesta solidaritat ens ve imposada (potser simulant que és pactada, sota pressions fortes) des de fora, i així mai no podrem ser solidaris.

En segon lloc, els catalans hem de poder decidir a qui donem els diners amb els quals decidim ser solidaris. Quins donem a la resta de pobles de l'Estat espanyol i quins donem a les altres nacions del món? Evidentment, igual que cal poder donar el 0,7% del PIB, també cal poder donar-ne una altra part per a les catàstrofes i conflictes que cada any, malauradament, hi ha en molts països. I també hem de poder escollir a quines zones més necessitades de l'Estat donem més diners, i controlar com s'administren, per assegurar-nos que realment arriben als més necessitats.

En tercer lloc, els andalusos, extremenys, madrilenys, castellans... són solidaris amb els catalans? Per què a ells no se'ls exigeix que siguin solidaris i que, si al final reben més diners que Catalunya, ens en retornin una part per tal d'igualar els desequilibris de les balances fiscals? A l'Estat espanyol hi ha uns ciutadans de primera i uns altres de segona categoria. Hi ha uns ciutadans que tenen dret a tenir uns serveis bàsics i uns altres que no. I casualment, sembla que aquests ciutadans sense drets sempre són els catalans, encara que alguns, amb mala fe, vulguin convèncer l'opinió pública del contrari.

Esperem que algun dia els catalans assolim la llibertat i el dret a decidir de ser solidaris amb la resta de pobles d'Espanya. De moment, no podem ni decidir lliurement ni ser solidaris amb ningú.