Una de les primeres grans dificultats en els processos de transformació social és que tenim una tendència gairebé infinita a pensar que és ben normal el que vivim. Ens acostumem a qualsevol realitat. La feina dels que volem fer evolucionar les societats és cridar l'atenció sobre les coses que semblen normals però que no ho són, o que podrien ser millors, i començar a mobilitzar energies per canviar-ho i organitzar-ho millor. Però és una tasca tremendament difícil que implica mirar a contracorrent. I això es pot veure a tots els nivells. Per exemple: al món hi ha molta desigualtat i pobresa, però ens sembla normal i no exigim canvis. Ha calgut que molta gent assenyalés que això no és normal, documentés el problema i fes propostes. Un fet tan evident ha costat i continua costant que es tingui en compte a l'hora d'organitzar el món i les societats, quan hauria de ser el primer aspecte a considerar donat que afecta aspectes bàsics de la integritat física i mental de les persones. Igualment, va caldre que algunes dones i homes aixequessin la veu contra la discriminació i abús envers la dona, que molts homes però també moltes dones acceptaven amb normalitat, i que després s'esforcessin a crear un moviment feminista que reclamés canvis. Igualment, tenim serveis sanitaris gratuïts que, sense una explicació coherent que ho justifiqui, no inclouen els empastaments o pròtesis dentals, ni l'adquisició d'ulleres, i ho trobem normal. Però això no canviarà a menys que hi hagi una demanda social que ho exigeixi. ¿Podrien les escoles formar els joves d'una manera que fes més fàcil aquesta visió crítica? Això faria més veloç l'evolució social i tots en sortiríem beneficiats. Però què fem perquè els joves tinguin aquest tipus de formació?

Crec que a les elits econòmiques i polítiques els interessa que la societat sigui conformista i no exigeixi gaire. Llavors, haurà de ser la societat la que construeixi aquesta consciència crítica. No hi ha altre camí.