Un dels factors més reveladors del cinema dels vuitanta va ser l'emergència de l'imperi del disseny de producció. Els publicistes van esdevenir cineastes i les pantalles van omplir-se d'espais laberíntics, barrocs i exuberants. La qualitat de la imatge va deixar de dependre dels seus valors dramàtics i el relat va esdevenir un seguit de focs d'encenalls. El triomf de la postproducció digital no ha fet més que accentuar els dissenys faraònics i augmentar la presència de diverses figures de l'imaginari que volen donar carnalitat a un seguit d'elements als quals la imaginació havia donat forma de dibuixos. El cinema de Guillermo del Toro ha alternat la grandiloqüència dels blockbusters amb els contes de fades sobre la Guerra Civil, amb l'objectiu de portar fins a un cert límit els dissenys de postproducció. Hellboy 2. El ejército dorado es presenta com una nova recreació del còmic de Mike Mingola, interpretat per un dimoniet desbanyut que vol protegir la Terra dels elements malignes i sobrenaturals que l'amenacen. En aquesta ocasió, l'enemic principal és un príncep ambiciós que, després d'assassinar el seu pare, pretén ressuscitar l'exèrcit daurat, trobar la part perduda d'una corona màgica i dominar una terra que ha estat foradada i malmenada pels aparcaments i centres comercials. L'argument de Hellboy 2 proposa un seguit de moviments en els quals Hellboy i els seus ajudants hauran d'enfrontar-se als terribles artefactes que no para de manipular el príncep dolent.

A mesura que avança la pel·lícula, podem constatar que el que menys interessa a Guillermo del Toro és donar coherència a l'argument o donar una densitat psicològica al seu dimoniet superheroi. Hellboy 2 no és més que una exhibició de brillants espais mítics poblats per milers de figures llegendàries, algunes d'elles terriblement cruels i d'altres, tan gegantines que ens espanten pel seu gran poder de destrucció. El catàleg de monstres no pot ser més variat, ja que a més dels insòlits protagonistes –el dimoniet vermell, la seva estimada capaç d'envoltar-se de foc i l'home peix enamorat de la princesa– ens podem trobar amb milers de figures, moltes de les quals semblen perllongar les troballes del maquillatge d'El laberinto del fauno, mentre que d'altres no fan més que anunciar el proper projecte de Guillermo del Toro d'endinsar-se en l'univers dels hobbits d'El senyor dels anells. En alguns moments, Hellboy 2 pot sorprendre per la capacitat visionària del seu disseny de producció, com en l'espectacular escena del viatge al mercat dels Trolls. En d'altres, l'excés de batalles impossibles no fa més que saturar la paciència i benevolència de l'espectador. Hellboy 2 té alguna cosa de pel·lícula espectral que remet a un passat proper. En un moment en què la psicologia fosca i torturada dels superherois suplanta l'exhibicionisme dels decorats i del disseny de producció, Guillermo del Toro continua obsessionat a voler fer-nos creure que un seguit de criatures monstruoses estrambòtiques poden arribar a justificar una pel·lícula.