Calent. Un mes d'agost políticament molt calent. En el drama hispanocatalà del finançament, l'últim acte previst del dia 9 feia un gir cap a un final amarg i perillosament massa obert. Més encara: introduïa el dubte sobre el futur immediat de les solidaritats entre Montilla i Zapatero, i entre els dos partits «germans», PSC i PSOE. En realitat, l'agost ens ha regalat dos debats en un: en directe, el del finançament; en diferit, el de l'enfrontament polític entre els socialistes catalans i els espanyols, l'escalada més clara des de la LOAPA. I la pregunta del milió: fins on arribarà el PSC?

Darrera l'escalada verbal dels màxims dirigents d'una i altra banda es manifesten interessos i models ben distints. Estem habituats als «excessos verbals» de molts polítics, però hi ha coses en política que no es poden dir. Per exemple, aquella sortida de Bono sobre els 25 diputats del PSC al Congrés, atribuint-los al lideratge de Zapatero més que al «de tots els dirigents regionals socialistes junts». Si no fos que es tracta del segon líder del PSOE actual i president del Congrés i tercer càrrec de l'Estat, els vexats socialistes catalans podrien oblidar les cruels invectives de Bono. Però el primer vexat era i és José Montilla.

I resulta que Montilla no és sols un dirigent regional d'una mena de sucursal del PSOE. És president de la Generalitat de Catalunya. I és cap d'un govern que té greuges molt substancials a reclamar al govern central, difícilment reduïbles a les operacions habituals d'ocultació i de maquillatge a l'estil de Zapatero, sempre amb el somriure típic del Queco de Polònia. Els homes i dones d'acer del PSOE i dels governs solidaris –Solbes, Fernández de la Vega, Chaves, Ibarra, Iglesias, etc.– han sortit a la palestra, han endurit les faccions i ensenyat les dents i les cartes. La vicepresidenta s'encarregava de Montilla. Solbes marcava Castells. Chaves refermava l'eix Madrid-Andalusia-Castella, clamant que Andalusia mai no acceptaria el model català. El president Barreda, de Castella- la Manxa, demanava «lleialtat» al PSC i resumia la nova doctrina: «Catalunya –deia– s'ha d'acostumar a ser una autonomia més.» I punt. No diu això mateix el PP en el seu recurs contra l'Estatut, encara pendent de resolució en el Tribunal Constitucional?

Sobre els greuges al·legats pel govern de Catalunya, res de res. Encara és hora que Zapatero o Solbes admetin la injustícia de les balances fiscals, i hi busquin alguna via de compensació i reequilibri. El dèficit fiscal de Catalunya en aquests anys de govern del PSOE ha anat en augment, i ningú de Madrid ho reconeix. L'incompliment de l'acord del finançament previst en l'Estatut és flagrant. El ritme dels traspassos de competències i de recursos, lentíssim. Les previsions per a la participació de la Generalitat en l'aeroport del Prat, indignes. Etcètera.

Per tant, el PSC té un greu problema. No l'havia tingut perquè no havia governat Catalunya. Ara, s'ha d'enfrontar al nucli dur del poder real de l'Estat, no a CiU o al PP o als petits socis del tripartit. Des del govern s'ha d'enfrontar als altres governs autonòmics que PSOE i PP controlen, i sobretot al govern de l'Estat, on Zapatero aparenta fortalesa però cada dia és políticament més feble.

En la via del president Maragall, ara toca a Montilla decidir quina és la seva lleialtat fonamental. I quina és la del PSC. El seu conseller Castells ja ha suggerit les prioritats del govern català. La seva amenaça velada de no atorgar els 25 vots dels diputats del PSC als pressupostos de l'Estat ha exacerbat les ires del PSOE. En canvi, ha suscitat una onada de suport de tots els partits catalans. Front català contra Solbes i Chaves? Corbacho surt ràpid a sostenir la subordinació del PSC.

La valoració de l'espiral de tensió entre PSC i PSOE permet matisos. Per uns es tracta de les tensions pròpies d'una negociació que parteix de posicions maximalistes. Per altres, la radicalitat de Montilla s'ha de llegir en la mateixa clau d'altres barons del PSOE que defensen els interessos del seu feu. Però, m'agradaria pensar en una tercera interpretació. La que permeten certs gestos de Montilla i Castells, que vénen a dir sense embuts: primer Catalunya!