Dos gats, un gos, tres ponis en llibertat, la meva companya i jo tenim les Gavarres com a panoràmica des de qualsevol lloc de casa i també sembla que està en perill per aquesta maleïda autovia que almenys publicament no està encara ubicada (a nosaltres ens toca la variant sud; a ell, la nord). O trencarà el somni espiritual-comercial del senyor Diks o ens aixafara la guitarra a uns somiatruites que quasi tota la nostra vida d'adults hem lluitat per viure d'acord amb les nostres idees i il·lusions

Nosaltres no som propietaris de res, per no ser no ho som ni de la masia d'abans del segle XVI que estem restaurant (també ho vam fer en una altra del segle XIV a Llampaies, Alt Empordà, durant 20 anys), però hi dediquem tots els esforços, calés i mitjans al nostre abast per treure allò de meravellós que tenen les pedres tan velles. Pensem que hi estarem uns 15 anys fent-ho. Jo en tinc 57.

Com he dit no som amos de res, solament de l'amor a la terra que ens ha vist néixer.

No hem tingut cap mena d'ajuda «oficial», ni abans ni tampoc la volem ara, però sí que també, com el senyor Diks, voldríem que a qui toqui busqui en algun raconet, encara que sigui en el lloc mes amagat, la sensibilitat per no haver de tornar a canviar d'aires per no ser uns urbanites, amb una carretera enganxada al nas.