No explicaré quin ha estat el meu interès cinematogràfic preferent durant aquest estiu. Pecat amagat, mig perdonat. Així és que, hipòcritament, diré que, entre altres retrobaments, he observat que Fassbinder continua essent un cineasta plenament contemporani que incomoda desplegant una diversitat de relacions de poder en alguna de les quals és difícil que, si practiques una mínima honestedat, no t'hi reconeguis, sigui com a dominant o com a víctima submisa. I també he observat que el sentit poètic de Satyajit Ray no dilueix una mirada crítica cap a les injustícies i les misèries de la societat hindú que tant han volgut ésser salvades per la hipotètica conformitat mística amb l'esdevenir de les coses. En tot cas, per la via del pecat amagat, aquest estiu he vist amb un retard imperdonable Sévigné, una pel·lícula de Marta Balletbò-Coll que, presentada fa uns tres anys, gira a l'entorn d'una directora teatral que, interpretada de manera esplèndida per Anna Azcona, va abandonar la seva carrera d'actriu després de la mort accidental de la seva filla. A aquesta dona li arriba l'obra d'una nova dramaturga que, volent escapar de les esclavituds professionals adquirides a la televisió, ha explorat en les complexes i convulses relacions entre Madame de Sévigné, aristòcrata del XVIII, i la seva filla.

El text de la nova dramaturga, que interpreta la mateixa Marta Balletbò, és ple d'imperfeccions sobre les quals treballa la directora sense defugir les convencions i els criteris comercials. En tot cas, potser la pel·lícula també és «imperfecta», i que se'm perdoni la possible arrogància d'apuntar-ho, però en aquesta imperfecció hi habita molta vida. També molta sinceritat. Amb una i altra es parla de la dificultat d'afrontar el dolor, de la naturalesa del desig i de l'enamorament, de la literatura (i el teatre i el cinema) com un mirall que ens reflecteix i ens ajuda a viure. Algú em va dir fa temps que s'estranyava que no hagués escrit res sobre Sévigné. Tenia raó. No l'havia vist i és imperdonable.